Vist que l’actualitat política, tant la nacional com la interna d’ERC, està molt moguda, m’he dedicat a la lectura els clàssics. En aquest cas, per recomanació del meu bon amic Jordi, he repassat Juli César…
Una mica d’història:
La llei romana prohibia a qualsevol general republicà creuar el riu Rubicó amb un exèrcit sense la indicació explicita del Senat. El riu Rubicó representava la frontera nord de la província d’Itàlia i trencar aquesta llei era considerat una acte de traïció a la república Romana, ja que implicava l’entrada de la força armada en l’espai proper a la ciutat de Roma. La funció d’aquesta llei era garantir la no influència de l’exèrcit en les decisions del senat de la República. L’any 49 aC, Juli Cesar pronuncia la famosa frase de “Alea jacta est” (“els daus s’han llançat”), creua el Rubicó i comença una guerra fratricida amb el fi de controlar la República.
No va ser ni la primera vegada (ni la darrera), que un general s’aixecaria contra el poder republicà. Tant a Roma, com en altres temps. Juli César acaba guanyant la guerra civil i, gràcies a pressions i gestos demagògics adreçats a la ciutadania romana, aconsegueix que un Senat captiu l’acabi nomenant dictador vitalici. La figura del dictador estava contemplada a la República Romana com una fòrmula per a gestionar períodes de crisi i situacions de perill per a la República. El dictador era escollit pel senat i tenia plens poders per decidir la pau i la guerra però aquest poders extraordinaris es concedien sempre per períodes curts (sis mesos com a molt), amb un mandat vigilat pels tribuns i que, en acabar-se, havia de rendir comptes dels seus actes davant el senat. En el cas de Juli César, el mandat va ser llarg, va anar evolucionant cap al despotisme i va acabar amb un tiranicidi col·lectiu: “Tu quoque, Brutus, filli mei!” (“Tu també, Brutus, fill meu!”)
Juli César va ser un personatge que, aprofitant el poder que va aconseguir dominant l’aparell militar, va eliminar definitivament la República Romana i la va transformar en una Monarquia hereditària, amb la Gens Júlia, que establiria una línia successòria que portaria a l’Imperi Romà. Efectivament, Juli César va adoptar Octavi, que després afegiria al seu nom el d’August i que, després d’anar eliminant als seus rivals en el triumvirat, el potentat Lèpid (què és retirà “pacíficament”) i Marc Antoni, que va ser retirat “militarment”, esdevindria el primer emperador romà, Octavi August.
Una mica de reflexió:
Juli César ha passat a la història amb lletres majúscules, efectivament. Tant pel seu carisma, com per les seves victòries militars. I, també, pel seu paper decisiu en la transformació d’un règim “republicà” en un de “monàrquic”. Salvant les distàncies, la història té una llarga galeria de personatges rellevants que han fet evolucionar règims més democràtics cap a règims més autoritaris (o totalitaris): Franco, Somoza, Mussolini, Napoleó, Pilsudski i molts altres.
Posats a buscar referents històrics, m’agraden més altres moments, moviments cap a més llibertat, moments èpics, moments republicans:
– La revolta de les Germanies, a principis del S. XVI
– La presa de la Bastilla.
– La revolta de les 13 colònies americanes i la declaració d’independència dels Estats Unitats.
– Les revoltes liberals del 1848, o la Comuna de París de 1870.
– La revolta del dilluns de Pàsqua i la proclamació de la República d’Irlanda, el 1919.
– La proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril de 1931.
I, per a sortir-nos dels exemples clàssics europeus:
– La fundació de la primera república laica en un país musulmà, a Turquia.
– La creació de l’estat d’Israel, laïc i democràtic.
Demà, ja tornarem a parlar de política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!