Republicans i Independentistes

Llegeixo amb preocupació a l’Avui una crònica d’en Lluís Bou relativa al debat intern que s’està produint al si de Convergència i Unió. Si la premsa no ens enganya, s’està configurant una línia de pensament convergent que es pot resumir en la idea de "la casa comuna del catalanisme".

La veritat, aquesta idea ni és nova, ni és autòctona ni és la millor resposta a les necessitats del sobiranisme a Catalunya.

Estic convençut que és un error. Pel país i per Convergència.

El resultat de les eleccions de l’1 de novembre i la no entrada de CiU al nou govern de la Generalitat de Catalunya han obert un més que esperable debat intern en el si de la coalició regionalista. L’article que avui publica Lluís Bou a l’Avui ens dóna pistes dels verals per on s’està movent aquesta reflexió interna.

Pel que sembla, a can convergent s’està imposant la tesi de la "casa comuna del catalanisme". En paraules de Francesc Homs, la política catalana s’està segmentant en tres espais: l’esquerra (amb les forces de l’entesa), la dreta (amb el PP) i el catalanisme, espai que reivindica en exclusiva per CiU.

Tot i la legitimitat d’aquesta anàlisi, la trobo de molt poca fondària política i, el que més em preocupa, d’una absoluta manca de visió estratègica. M’explicaré.

En primer lloc, la tesi de la "casa comuna del catalanisme" no és nova. De fet, és l’actualització de la teoria clàssica del "pal de paller" convergent, que Jordi Pujol va utilitzar per a integrar en una marca compartida la majoria de les sensibilitats del catalanisme conservador i regionalista de finals dels 70. L’arbre del logo de CDC  no és altra cosa que la visualització d’aquest concepte polític i, pel que sembla, el "nou" discurs convergent no farà cap evolució, a diferència del logo.

En segon lloc, la teoria i pràctica de la "casa comuna" per als moviments nacionalistes no és la pròpia de la nostra cultura política. Des d’un bon començament, el moviment catalanista ha tingut clarament definides branques de dreta i d’esquerra, amb totes les seves variants. Potser, els anys triomfals de les majories absolutes convergents van representar una certa anormalitat del mapa polític català, amb la reducció a la mínima expressió del catalanisme d’esquerres. Una anormalitat que va fer real el perill d’identificar ideològicament catalanisme i conservadurisme, donant la raó a les tesis soleturistes ("Catalanisme i revolució burgesa") i que va planar com una amenaça real sobre el mapa polític català, segmentant-lo, a la pràctica, en pujolistes i antipujolistes. Crec, doncs, que l’existència de dues forces, de dos motors del catalanisme, un a cada banda de l’eix social (dreta-esquerra), és condició necessària per al progrés del procés de construcció nacional del nostre país. En canvi, el "nou" model convergent em sembla una mala imitació del model jeltzale, un model de partit únic nacionalista, gairebé un partit-estat, interclassista i d’ideologia difusa, fora del qual només poden restar les tenebres ideològiques. Com tots sabem, la imitació mimètica de les formes i dels instruments de la política basca no és la millor contribució que una força catalanista pot fer al nostre procés de construcció nacional. A més a més, només cal fer una ullada a la realitat del sistema de partits basc per a comprovar el total fracàs d’aquest projecte "hegemonista".

Finalment, crec que aquesta aposta per fer de CiU la "casa comuna del catalanisme" és un error estratègic greu, tant des d’un punt de vista de país com des d’un punt de vista de partit, és a dir, per a la pròpia viabilitat de CiU com a força política.

Se’m fa difícil creure que una sola força política "catalanista" pugui arribar a sumar els suports i les complicitats suficients per a culminar amb èxit el procés de construcció nacional, és a dir, per a assolir la plena sobirania. Crec que aquesta seria una dinàmica de resta, no de suma; com a molt, i en el millor dels casos, seria un joc fratricida de suma zero. La plena sobirania només arribarà quan una majoria suficient, transversal, interclassista, una majoria que aplegui gent de dreta i d’esquerra, de la capital i de totes les comarques, gent nascuda a Catalunya i gent que s’hi ha incorporat fa pocs anys, sigui capaç de sumar esforços per a forçar aquest salt endavant. És a dir, el progrés nacional només es farà efectiu des de la col·laboració de la dreta i l’esquerra nacional. Crec que aquesta ha estat la clara, diàfana i dura lliçó de la negociació estatutària. Lliçó que tots els sobiranistes d’aquest país hauríem de gravar a foc en el nostre ADN polític per a no tornar a caure en els mateixos i dramàtics errors.

Des d’aquest convenciment, crec que tant CiU com ERC haurien de tenir un objectiu "nacional" compartit, el de "sobiranitzar" les respectives branques de l’eix social. CiU ha de menjar a costa del PP i ha d’anar transformant el seu discurs "regionalista" en un discurs clarament sobiranista, sense complexos. Prou feina tenen els "sobiranistes" convergents per a arrosegar el seu sector negocis i per a evitar que UDC es converteixi en la franquícia del PP a Catalunya, a l’estil de la Unión del Pueblo Navarro, com per a convertir-se en cap "casa comuna". De fet, amb una "casa" que encara està per construir, difícilment convenceran gaire gent a anar-hi a viure.

Igualment, ERC té una tasca similar, la "nacionalització" de les esquerres catalanes. Una tasca no menys difícil que la dels amics convergents. ERC és, ara per ara, l’única esquerra nacional independent, i ha de seguir treballant per a fer realitat la seva aposta estratègica d’arrossegar al camp nacional l’electorat i les estructures del PSC i d’ICV. L’aposta renovada per un govern d’entesa amb les esquerres catalanes va en aquesta línia. I que quedi clar que l’aposta també és perillosa, des d’un punt de vista partidista i polítc, per a ERC: el risc d’esdevenir el "pepito grillo" catalanista, la "iniciativa-indepe", crossa minoritària d’un PSC majoritari és no menyspreable. Si això acabés passant, ERC pagaria una factura política similar a la que CiU va pagar pels seus pactes amb el PP.

Després de la batalla, cal replegar-se, recomptar les baixes i analitzar amb detall el que ha rutllat i el que no. Venen temps de reflexió interna a les cuines de tots els partits. Esperem que la reflexió, exercici propi de la racionalitat, vagi posant les vísceres a lloc i posi de relleu les millors idees per a tirar endavant el país. En aquesta tasca ens trobarem, més enllà de les sigles partidistes, tots els que somiem encara amb una Catalunya lliure, fraternal i justa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!