Republicans i Independentistes

Les diferències entre el PP i ERC no són només programàtiques o ideològiques. Pel que hem pogut veure aquests dies, també som diferents en la praxi de la democràcia interna. Molt diferents. Ara bé, abans de començar amb les diferències, faré esment a dues semblances:

1a semblança. El PP de Catalunya ha tingut, de fet, 4 aspirants a la seva presidència: Sirera, Fernàndez, Nebrera i Sànchez-Camacho. En el cas republicà, també.

2a semblança. Avui, a l’hotel Majestic, s’ha avariat l’aire condicionat, fet que ha provocat que els compromissaris populars suessin “llibertat” a raig, en paraules de Jorge Fernández Díaz, president del Congrés. L’aire condicionat també ha “fallat” en alguns congressos d’ERC. En recordo 2: el congrés regional de Barcelona del 2000, organitzat i perdut per l’aleshores president regional, David Minoves i el congrés nacional de Lleida, el 2004, en el qual el recurs argumental a l’aire condicionat per part de la direcció del partit va acabar de decantar la balança a favor de l’assemblearisme.

I ara, les diferències:

1a diferència. El PP a Catalunya té uns 30.000 militants. El seu congrés no està format per aquests 30.000 ciutadans, està format per una mica més d’un miler de compromissaris. Aquests compromissaris, com el seu nom indica, ja estan compromesos, i no precisament amb els companys i companyes a què representen. Estan compromesos amb els dirigents als quals donen suport. En canvi, els 10.000 militants d’ERC participen directament en les eleccions internes i els congressos, sense cap intermediari “compromés”.

2a diferència. El PP de Catalunya ha rebut una ordre d’unitat des de la seu central madrilenya i els candidats que legítimament es presentaven i que ho feien, -així ho hem de suposar-, amb la legítima voluntat de presidir el partit, de cop i volta, han tingut una legítima urgència en dir que es posaven al servei de la candidata designada a tal efecte. La qual, per cert, no havia manifestat públicament el seu legítim interès a dirigir el partit. Un mecanisme que no és altra cosa que la traducció ibèrica del tradicional “dedazo” del PRI mexicà. En canvi, a Esquerra Republicana, els candidats que volien assumir la direcció del partit ho han fet a cara descoberta i s’han sotmès al veredicte de les urnes.

3a diferència. No totes les candidatures han acceptat la integració “imposada”. Montserrat Nebrera ha mantingut la seva i aquesta tarda s’enfrontarà a les urnes amb Alícia Sànchez-Camacho. L’enfrontament és “retòric”, és clar! Els compromissaris compromesos ja tenen clar quin és el resultat de la votació. I així serà. La diferència, en aquest cas, rau en el tractament rebut pels mitjans de comunicació. En el cas del PP, la integració forçada (tant en el congrés de la sucursal catalana com en el congrés estatal) es ven mediàticament com “estabilitat”, “cohesió” i “rellançament”. En canvi, en el cas d’ERC, la pluralitat democràtica s’ha venut com una situació d’inestabilitat, de divisió interna i de paràlisi del partit.

No cal dir que, vist el que s’està veient, vull continuar estant a les antípodes ideoògiques, programàtiques i organitzatives del PP.

– Vull continuar militant en un partit “assembleari” o, el que és el mateix, un partit profundament democràtic. Vull poder votar directament, sense intermediaris “compromesos”, a l’hora de triar dirigents i direccions, caps de llista, documents estratègics, estatuts, etc… I en tot allò que sigui convenient per a continuar aprofundint aquesta democràcia.

– Vull continuar militant en un partit que no rep cap ordre de Madrid. Ni de cap “aparell central”. Un partit que organitzativament continuï sent federal, que respecti l’autonomia de decisió de cada nivell territorial.

– Vull continuar militant en un partit on els seus homes i dones tinguin la legítima ambició d’encapçalar el projecte i de sotmetre’s directament a la confiança dels seus companys i companyes, dels seus electors. Sense cap mena de por a que hi hagi més d’un (o de de dos) candidats o candidates a fer-ho.

– Vull continuar militant en un partit capaç de fer congressos en llocs convenientment climatitzats. Frescos a l’estiu. Calents a l’hivern. Llocs en els quals la climatització sigui, exclusivament, un indicador més de confort, no un argument polític.

– Vull continuar militant en un partit republicà, d’esquerres i independentista. I vull que el meu somni tingui data, si pot ser, no molt llunyana.