Benvolgut Ramon,
Fa pocs mesos vaig tenir el goig de retrobar amb tu després de molts anys.
Quedaven molt enrere aquells temps compartits als Josepets i a l’Hora-3 fa més de 15 anys. Malgrat això, com tot allò que és realment radical, és a dir, que va directament a l?arrel, aquells temps em van deixar una marca al cor que encara servo. Recordo com em cridava l?atenció que un jove com tu cregués que la política era una bona manera de canviar les coses, de fer millor la vida, més enllà del compromís amb les persones i realitats concretes al què estava acostumat. Recordo, també, la teva passió interna d?estima incondicional al país, insubornable, i com aquesta estima et portava (ens portava) a ser una baula més en una llarga cadena de persones i de compromisos que entroncava amb el passat i ens projectava al futur. Recordo com t?estimaves els bons poetes (en Màrius Torres) i com defensaves que l?autodeterminació començava per un mateix.
Hem fet camí per la vida, cadascú seguint els seus propis camins. Família, carreres professionals, opcions polítiques. Estic convençut que, tot i les diferències, encara guardem dins nostre bona part de les opcions que vam compartir en aquell temps de joventut. Tot i així, si no ens haguéssim conegut abans, qualsevol podria dir que avui vivim, -políticament, és clar-, a banda i banda d?unes trinxeres irreconciliables. I això em dol!
No et descobriré res si et dic que la política catalana té dos eixos, el nacional i el social. Ni tampoc et sorprendré si et dic que els moments històrics en què es produeix un salt qualitatiu en l?autogovern s?han de fonamentar en una llarga i silenciosa tasca de construcció nacional i social. Aquesta va ser la tesi política del pujolisme: abans que res, calia fer, "refer", el país. Sense un país que valgués la pena, sense un país amb una societat cohesionada, forta, no seria possible fer avançar prou la consciència nacional. No seria possible avançar cap a la sobirania.
En aquesta segon lustre del tercer mil·lenni ens trobem en un moment de crisi, en el sentit etimològic del terme. Catalunya ha esgotat el model d?autogovern sorgit de la transició i liderat pel catalanisme de CiU. Hem d?agrair, certament, l?aportació bàsica del pujolisme, l?afermament de l?autogovern i la construcció d?una societat prou cohesionada, però n?hi ha prou. En aquests 23 anys, s?ha produït un fet estratègic per al catalanisme: la consolidació i maduració d?una altra força catalanista, en l?àmbit ideològic de les esquerres, que ha amalgamat corrents diversos, des del federalisme o el republicanisme, fins arribar a l’independentisme combatiu i el d?arrel marxista.
El símptoma clar de l?esgotament d?aquest cicle polític de llarga durada va ser l?alternança política amb el govern catalanista i d?esquerres i el procés de reforma estatutària. La reforma de l’Estatut ha estat un primer intent fracassat de fer un salt endavant nacional, que intentava superar de forma qualitativa el marc d?autogovern sorgit de la transició. Ara ja és tard per a lamentar-nos dels minsos resultats obtinguts i de l?impacte negatiu que aquest procés ha tingut en la ciutadania. En canvi, ara és el moment d?analitzar els factors que han jugat en aquest procés i que l?han portat al fracàs. Crec que en trobaríem molts i diversos, més de 10, però -fent un esforç de síntesi- els podríem resumir en dos (com els manaments de la llei de Déu): divisió negociadora de la part catalana i feblesa de la nostra cohesió social i nacional.
Ramon, crec que la nostra generació té la responsabilitat de fer possible un salt endavant en l’autogovern, té la responsabilitat d’afegir una baula més en la cadena de la lluita per l’alliberament nacional de la nostra terra. Una baula que ens acosti més a l?horitzó de la llibertat nacional, tant és que li diguis Ítaca, com que li diguis Ciutat Llunyana. També crec que hem de superar els errors que ens han portat al fracàs estatutari. A dreta i a esquerra, tenim dues forces polítiques amb un projecte nacional específic per a Catalunya. Cal que totes dues forces juguin a llarg termini aquest paper, fent cadascuna d’elles, des de la seva pròpia posició ideològica, una tasca de "nacionalització" del seu electorat i, si és possible, arrossegant les altres forces polítiques del seu eix "social" cap a posicions més compromeses nacionalment. Aquesta és l’opció estratègica d’Esquerra davant les esquerres sucursalistes i crec que aquesta hauria de ser l’opció decidida de Convergència (especialment CDC), per "sobiranitzar-se" i per a arrossegar en aquesta línia a UDC.
Crec que necessitem governs capaços de posar bases sòlides per a l’autogovern: governs que consolidin un estat del benestar propi i suficient, governs amb visió estratègica, capaços de generar estructures pròpies d’estat i de crear al seu entorn uns sectors estratègics no dependents (telecomunicacions, audiovisuals, energia, financer, infraestructures). Segur que em diràs, i potser tindràs raó, que sense un finançament adequat tot això serà fer volar coloms o, pitjor encara, incrementar desaforadament el dèficit públic. Segurament, com a condició sine qua non, també ens faran falta governs capaços d’aconseguir un finançament just, que aturi l’espoli fiscal a què estem sotmesos.
Fa de mal parlar de tot això en aquests dies difícils, plens de visceralitat i de males marors. Sembla fora de lloc parlar d?estratègia quan tothom està parlant de tàctica. Però estic convençut que és l?única opció que tenim per a sobreviure com a país, per a arribar algun dia a ser normals, a ser lliures. Catalunya necessita que totes les forces polítiques nacionals, de dretes o d?esquerres, es posin a treballar de forma coordinada amb un objectiu compartit, un objectiu a mig o a llarg termini, l?objectiu de l?assoliment d?un estat propi, de la plena sobirania. Independentment dels pactes o aliances que, conjunturalment, cada força estableixi per a garantir la governabilitat.
Ramon, cadascú des del nostre lloc, hem de començar a tendir ponts i a desactivar camps minats. No pot ser que una trinxera travessi Catalunya de banda a banda i que, a sobre, els ?trets? ens els disparem entre nosaltres.
El país no s’ho mereix. El país no s’ho pot permetre.
Una forta abraçada,
Carles Macian
P.S. Ens veiem el dia 29, si Déu vol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totes aquestes paraules(sobirania,independencia,etc.,) son buides si perdem l´unic pel que cal lluitar: la llengua catalana.
Ser independents en castellà com Bolivia no m´interessa gens.
Coincideixo plenament amb el sentit d’aquest post/carta, Carles. És una llàstima que CDC es cregui que la volem fer desaparèixer. Només volem tenir una rivalitat esportiva com entre Laboristes i Conservadors a Anglaterra o Demòcrates i Republicans als EUAEUA. El nostre objectiu és ser la força majoritària del centre cap a l’esquerra i la d’ells seria fer el mateix del centre cap a la dreta i si entre tots dos algun cop sumem més de 80 diputats la independència vindrà sola. Però si això no passa … La independència no es pot defensar només des d’un únic eix si volem que tingui èxit a mig termini.
Tot i això també s’hauria de fer aquesta pedagogia en certs sectors dins d’Esquerra, ja que hi ha alguns que encara es mouen per ressentiments i/o odi vers els "burgesos convergents".
Rivalitat sí. Enemics no. Si us plau.
PS: Felicitats pel bloc, físic.