Cremem els sostenidors?


Si demà totes les dones despertessin i decidissin que els agrada el seu cos, imagina quantes empreses s’arruïnarien.

Gail Dines


Em pregunto quantes dones hem deixat d’utilitzar sostenidors durant el confinament. I quantes hem deixat de maquillar-nos o de passar deu, vint, trenta minuts diaris davant del mirall retocant-nos el cabell, les celles o els llavis. No cal dir que segurament també hem deixat en suspens el clàssic ‘I avui, què em poso?’ i el posterior ritual d’una mitjana de tres canvis de roba perquè ‘Això no acaba de combinar amb allò’, ‘Aquesta samarreta em fa grassa’ o ‘Aquest vestit em marca massa el cul’. 

Òbviament parlo des de la meva experiència. I, evidentment, ja sé que no totes som iguals. Hi ha dones que són poc presumides, que sempre es posen el primer que troben i que segurament no noten un gran canvi en aquest sentit aquests dies. Segur que també hi ha dones que, tot i no haver de sortir casa, segueixen al peu de la lletra tot el que feien abans i es continuen planxant el cabell i marcant un perfecte eyeliner per passar-se la tarda jugant als Sims. També n’hi haurà que seguiran utilitzant sostenidors per anar per casa i és obvi que també són moltes les que fa temps que no en porten. 

No me n’oblido tampoc que el fet de no poder sortir de casa pot estar sent una autèntica tortura per a moltes altres. Un bombardeig constant de pensaments obsessius, des del ‘M’hauré engreixat mil quilos quan això acabi’ al ‘He d’intentar moure’m molt per cremar, ara que no surto a córrer’, passant pel ‘Joder, una altra vegada picant de la nevera. No puc controlar l’ansietat’. Pensaments als quals cal sumar la quantitat de temps de més que es té per als mil i un vídeos de rutines d’exercicis i per planificar l’operació bikini. Un còctel explosiu que no acostuma a acabar mai bé a no ser que es demani ajuda. 

Més enllà dels casos concrets, crec que, com explica molt bé la Júlia Barceló, el confinament pot ser una bona oportunitat per reflexionar sobre la nostra relació amb el cos. I crec que també pot servir per desmitificar fins a cert punt aquell concepte trampa amb què ens entabana constantment el patriarcat contemporani: la lliure elecció. A vegades les dones argumentem alegrement que ens maquillem, fem dieta, portem roba incòmoda, ens posem talons que destrossen els peus, ens pintem les ungles, ens comprem mil cremes o ens depilem senceres ‘per a nosaltres’, perquè ens agrada, pel nostre benestar, higiene i salut, per sentir-nos a gust amb nosaltres mateixes o simplement perquè és una manera d’expressar-nos que ens diverteix. No és per als altres? No és per agradar als homes? No és per competir amb les altres dones? ‘No, no, no. Que va! Jo em maquillo per a mi!’ 

El confinament pot ser una bona oportunitat per reflexionar sobre la nostra relació amb el cos

No dic que això sigui mentida ni que estigui malament, però és evident que un confinament tan llarg, en què passem tantes hores lluny dels altres, és la prova de foc per esbrinar si realment dediquem un munt d’hores, diners i esforços a aquestes activitats fruit de l’estimada ‘lliure elecció’ o bé ho fem per pressions externes que no ens atrevim a acceptar. Potser perquè no ens veiem en cor de sortir el carrer i ser travessades per les mirades dels altres si ens veuen tal com som. Potser perquè aquest ‘tal com som’, en el fons, l’odiem una mica. Potser perquè ens han ensenyat a odiar-lo…

No vull dir pas que totes les dones que es maquillen, pentinen o muden ho fan perquè són unes víctimes del patriarcat o unes frívoles poc feministes. Tant el maquillatge com la perruqueria o la moda poden ser espais per a l’expressió personal i artística o un entreteniment com qualsevol altre. Però, siguem sinceres, si algunes hem relegat aquestes activitats durant el confinament és perquè no ens motiven gaire. I si no ens motiven gaire i en la nostra vida quotidiana els dediquem un gran espai de temps, potser és que la lliure elecció no era tan lliure com semblava…

Un altre raonament que pot aparèixer és que sí, que és evident que fem tot això per als altres, però que no és necessàriament dolent. Que a tothom li agrada agradar, o fins i tot lligar o erotitzar-se si es dóna el cas, i que per què parlo només del sexe femení, si els homes ara també es cuiden molt. Té un punt cert, però en el fons és un argument trampa que desvia l’atenció del problema real: la pressió estètica brutal que patim les dones, que comença des que naixem i ens foraden les orelles (perquè ens quedi ben clar quin és el nostre lloc al món) i que dura tota la vida, sent especialment cruel la lluita estèril contra el pas del temps a certes edats. Perquè a nosaltres no se’ns diu pas allò que millorem amb els anys i que les canes ens fan interessants… No, Richard Gere havia de ser un home. El problema, per tant, no és si ens agrada agradar, cosa que pot ser molt humana. El problema és que a les dones se’ns obliga a agradar, se’ns adoctrina perquè sigui un objectiu essencial en les nostres vides. 

Aquesta esclavitud (perquè no té un altre nom) no es pot comparar, ni de bon tros, amb la pressió que poden tenir els homes per seguir segons quins models de bellesa (també absolutament patriarcals, per cert). Existeix un cànon de bellesa masculí que els acomplexa? Evidentment, i més tenint en compte que la indústria de la bellesa ha vist en ells un nou nínxol de mercat. Però ni estan educats per creure que el seu cos és una de les coses més importants de la seva identitat, ni han crescut amb el mandat implícit d’agradar i complaure les dones, ni reben la indecent quantitat d’inputs sobre el seu aspecte que rebem nosaltres. És fins i tot ofensiu i ridícul voler comparar-ho.

El problema, per tant, no és si ens agrada agradar. El problema és que a les dones se’ns obliga a agradar

Quants anuncis de productes light estan protagonitzats per homes? Quants nens han sentit, de ben petits, l’equivalent al ‘Que maca estàs, ets una princesa’? Quants nois han tingut com a model a imitar la figura d’un pare que es posa mil cremes, es maquilla i es depila? A quants homes els han dit allò de ‘Si t’arreglessis una mica estaries més maco’ o ‘Sí que portes el cabell sec!’ o ‘Per lluir s’ha de patir’?  Quants nois tenen trastorns alimentaris? Quants homes es deixen els calés i arrisquen la salut en operacions d’estètica? Quants s’obsessionen amb selfies impossibles? I així, tot. Si analitzeu la socialització diferenciada entre homes i dones (l’educació i els missatges que rebem diàriament durant tota la vida) veureu que és clar a qui s’adoctrina per ser un objecte estètic i a qui no, encara que això no vulgui dir que molts també puguin patir per culpa del culte al cos.

A les dones normalment ningú no ens diu directament ‘T’has de depilar, maquillar, pentinar i aprimar’ per ser vàlida. L’estratègia de dominació seria massa òbvia i no picaríem. El procés és més pervers i sibil·lí. És un degoteig constant de petits mandats que a poc a poc anem integrant i normalitzant, fins a fer-nos creure que ho hem escollit perquè volem. I aquest és el gran triomf del sistema: calar tan endins i colonitzar-nos de tal manera que acabem fent el que vol, i a sobre convençudes que ho fem perquè ho hem triat. I que fins i tot ens empodera, ara que està de moda el concepte. Una colonització interior, que diria Kate Millett, que deslliura al patriarcat de la càrrega de la violència directa i l’obligació explícita. Si l’oprimit no sap identificar la seva opressió, si fins i tot arriba a creure que l’ha triat, la roda gira sola i és molt difícil aturar-la. 

Per això el confinament pot ser una bona oportunitat per fer-nos preguntes i reforçar un diàleg interior que ens allunyi de l’autoengany i de la zona de confort. És complicat i té un punt humiliant ser honesta amb una mateixa i reconèixer que sí, que potser passem mil hores davant del mirall perquè ens han ensenyat a fer-ho, i no perquè realment ho hàgim triat. Però és un procés necessari per començar a ser més lliure, encara que potser no siguem capaces d’allunyar-nos d’aquesta pressió, ni hàgim de sentir-nos malament pel fet de no ser-ho. Jo em maquillo una mica diàriament? Sí. Durant el confinament? No. Em maquillo per gust normalment, doncs? No. Ho seguiré fent quan acabi el confinament? Recuperaré també la resta de rituals feixucs relacionats amb la bellesa? Probablement sí, perquè fer les paus del tot amb el cos és un camí difícil. Però ser conscient que t’han obligat a estar-hi en guerra, ser conscient que no ho has triat tu, sinó que t’ho han imposat, et fa una mica més lliure i t’ajuda a iniciar el camí correcte cap a la treva definitiva.

Si l’oprimit no sap identificar la seva opressió, si fins i tot arriba a creure que l’ha triat, la roda gira sola i és molt difícil aturar-la

I doncs, són menys feministes les boges de la moda i el maquillatge? I les que es preparen per penjar fotografies a Instagram o per fer videotrucades aquests dies? Evidentment no. No vull donar pas la raó a l’argument cunyat de ‘Si fossis feminista no portaries talons’ (dels creadors de ‘Si fossis comunista no tindries mòbil’). Ser feminista no et fa immune a tot allò que la societat t’ha imposat d’alguna manera o altra, simplement és un camí a ser-ne conscient. Una feminista pot maquillar-se, dur talons i depilar-se, però alhora saber molt bé com totes aquestes coses han funcionat i funcionen com a eines per a perpetuar la nostra opressió. En cap cas com a elements neutres ni empoderants, no li busquem tres peus al gat. El feminisme, per tant, ens pot servir per adonar-nos (sense fustigar-nos) de com ens analitzem constantment des de la mirada masculina i de com sovint ens autocosifiquem, i també per preguntar-nos si som unes boges de la moda, el maquillatge i les sessions de bellesa perquè som dones i hem estat socialitzades per a ser-ho o simplement perquè sí, perquè ens agrada i punt, i forma part dels nostres gustos, aficions i personalitat. Insisteixo: no cal ni tan sols voler canviar-ho, però no fa cap mal plantejar-s’ho. Sapere aude, que diuen.

Molta gent pot pensar que és exagerat parlar del maquillatge o els talons com a eines d’opressió. Hi ha qui dirà que són coses neutres, i que el problema rau en haver-los imposat o associat només a les dones. ‘Que es maquillin i es posin talons els homes també. I això sí que serà un món lliure!’ Certament, un rímel o unes sabates no són per se dolentes. I a qualsevol li pot agradar portar-les sense que això suposi que és víctima de res. I sí, en un món lliure potser sí que triaríem dur talons i ens divertiria posar-nos-els. Potser sí, no ho sé. Però resulta que el món no ho és, de lliure. I resulta que totes les coses que suposen un plus de dolor, temps, diners o incomoditat han caigut de la banda de les dones: el cabell llarg, els sostenidors la depilació, les sabates incòmodes, les ungles pintades que s’han de repintar cada dos per tres… Quantes energies ens deixem en tot això? És realment un camí emancipador fer passar als homes per totes aquestes incomoditats per tal d’ ‘igualar-nos’ i ‘despatriarcalitzar’ tots aquests rituals? Voleu dir que en un món ‘lliure’ no aniria tothom en xandall i vambes? 

No sé si les que hem sentit una certa despreocupació alliberadora pel que fa a la nostra autoimatge aquests dies sortirem del confinament amb la cara rentada i amb la nostra dessuadora de preferència. No ho crec, no passa res i tampoc cal ser radicals (diuen que cuidar-se una mica contribueix a tenir més autoestima i millor actitud davant la vida i no parlo pas de deixar enrere segons quins hàbits higiènics o de cura personal). Però repeteixo, que serveixi per entendre què fem ‘voluntàriament’ i què no i també per atrevir-nos a imaginar escenaris, encara que només se’ns presentin com a possibilitats remotes: I si interrompem la maleïda dieta? I si abandonem tots aquells exercicis de tonificació tan avorrits? I sortim de casa sense una gota de maquillatge? I si llencem la planxa del cabell? I si donem totes les samarretes incòmodes? I si cremem els sostenidors?

Clara Ardévol (@claraardevol)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*