UNA MIRADA D'ESQUERRES

Aquest article va ser publicat a La Directa l’any 2017 per Jorge Tello i planteja les encara incògnites sobre l’assassinat del líder de la Democràcia Cristiana Italiana, Aldo Moro. Qui hi havia realment al darrere?

_________________________________________________

39 anys de la mort d’Aldo Moro. Per copsar la magnitud d’aquest cas, hem de pensar en la imatge dels funerals d’Estat en el seu honor, amb el papa Pau VI presidint un acte amb la presència de tots els mandataris polítics del bloc occidental, que va fer la volta al món. D’aquest cas, encara amb moltes incògnites, parlarem en les següents línies, intentant posar negre sobre blanc en algunes qüestions.

Per començar una mica de context. Anni di piombo. Amb aquest nom, manllevat de la pel·lícula homònima de Margherette von Trotta (1981), es coneix una de les etapes més fosques de la història d’Itàlia. Corrien els anys 70 del segle passat i una onada d’atemptats, segrestos i assassinats, amb diferent segell polític, van corprendre la societat italiana arribant a causar 419 morts, 1.181 ferits i més de 14-000 actes de violència.

La Itàlia de Pasolini

En aquest moment Itàlia sortia dels temps de postguerra magníficament descrits etnològicament per Pasolini a la novel·la Ragazzi di vita. Edificis derruïts i ocupats per centenars de famílies que no tenien on anar desapareixien, les ciutats es repensaven a elles mateixes i l’economia del país transalpí es recuperava lentament. Culturalment s’aconseguia una fita impensable i la llengua italiana s’estandarditzava i estenia a través de la RAI per tot el territori, posant fi d’aquesta manera, en part, al campanilismo, la rivalitat entre pobles genuïnament italiana. En definitiva, Itàlia es modernitzava i equiparava a Europa quan tot va esclatar.

En aquest flux d’esdeveniments es va produir un tall, una cesura traumàtica que va fer virar el rumb de la història italiana. Tot va començar amb l’atemptat de la plaça Fontana, a Milà, l’any 1969. Emmarcat en l’operació Gladio, dirigida per l’OTAN i la CIA i executada per grups d’ultradreta italians que tenia com a objectiu acabar amb l’oposició anticapitalista a Europa, una sèrie de bombes van esclatar causant 17 ferits i 88 morts. Com era costum, l’estat de seguida va assenyalar els anarquistes, començava així l’anomenada “estratègia de tensió”.

A la pel·lícula Romanzo di una strage (Marco Tullio Giordana, 2012) es pot observar la complicada trama, amb les clavegueres de l’estat a ple funcionament, que va desembocar en la tragèdia de la plaça Fontana. En aquesta cinta s’intueix el creixent clima de tensió als carrers, la conflictivitat social, sobretot al nord del país, i la persecució a la qual eren sotmesos tots els elements distorsionadors de l’status quo, amb el “suïcidi” de l’anarquista Giuseppe Pinelli com a punt culminant. Durant els anys que van seguir es van succeir les accions violentes perpetrades per nombrosos grups organitzats situats al llarg de tota la paleta ideològica. Ara bé, el clímax va arribar amb el segrest d’Aldo Moro, líder del partit majoritari a Itàlia, la Democràcia Cristiana (DC).

El magnicidi

“Ah! He trepitjat sense voler uns casquets de bala”. Aquestes van ser les paraules del periodista de la RAI que, havent arribat molt abans que la policia italiana, va poder observar el cos sense vida d’Aldo Moro al portaequipatge d’un Renault 4 aparcat a via Caetani de Roma. Havia acabat tot, com si es tractés d’una tragèdia grega, Itàlia arribava a la catarsi. Antígona enterrava el seu germà.

Però comencem per l’inici. El 16 de març de 1978 les Brigate Rosse (BR), un grup comunista organitzat clandestinament en resposta a les agressions feixistes de grups d’ultradreta que es duien a terme arreu del país amb la connivència de l’Estat, van interceptar el vehicle d’Aldo Moro, van matar la seva escolta i van segrestar el dirigent de la Democrazia Cristiana. L’acció es desenvolupà en uns rabents tres minuts i no es produí un dia qualsevol; aquella mateixa jornada s’havia de signar “il compromesso storico” un funest pacte, mai més ben dit, entre demòcrates cristians i el partit comunista que trencava amb una violència extrema el joc de forces de la guerra freda.

Tenim així el punt de partida de dos mesos de tensió que van submergir la societat italiana en l’infern descrit per Virgili a l’Eneida; un indret eminentment oníric, lent, obscur i on les coses no són allò que semblen ser. Durant el captiveri l’estat italià va desplegar més de 13.000 policies, va efectuar 40.000 registres domiciliaris i 72.000 controls per carretera. I el més important, i sorprenent, de tot: ni un resultat remarcable.

La meva sang caurà sobre vosaltres!

Aquesta dura acusació, carregada amb el pathos més intrínsecament humà, va proferir Aldo Moro en una de les últimes missives enviades als seus col·legues de la DC abans de morir.

Però fem-ho bé, anem a pams. Des de l’anomenada per les brigades “presó del poble”, Aldo Moro va enviar més de 30 cartes que tenien principalment el seu partit polític com a destinatari. En aquests escrits el president demanava l’alliberació d’un cert nombre de presos polítics a canvi de la seva persona. La DC no va acceptar, el Partit Comunista no va acceptar, el Partit Socialista, sempre tant oportunista, va demanar obrir un canal de negociació, però va fracassar: Aldo Moro havia quedat abandonat per l’Estat. El capitalisme més salvatge, el taulell geopolític (recordem que als EUA no els agradava gens la idea d’un país del bloc occidental codirigit per un partit comunista i a l’URSS no li feia gens de gràcia l’allunyament de les tesis soviètiques d’aquests mateixos) i l’estoica “raó d’Estat” el van assassinar.

La pel·lícula Buongiorno, notte del director Marco Bellochio (2003) reflecteix molt encertadament el captiveri de Moro durant els dies del segrest. Anna Laura Braghetti, una de les integrants de les BR, representa a la perfecció, seguint amb la comparació entre Antígona i el cas Moro, el paper d’Ismene, la preocupada germana que tot i voler obeir la norma, en percep la barbàrie. Aquest fet es pot observar amb claredat en aquest passatge del film.

19 de maig de 1978: Aldo Moro és mort, el magnicidi ha estat perpetrat. La seva mort, val a dir, en coincideix amb una altra de menys mediàtica, de més silenciosa: Peppino Impastato, militant de Democrazia Proletaria i fill renegat d’una família mafiosa de Sicília, és assassinat amb una càrrega explosiva sobre les vies del tren. Molts anys més tard, Marco Tullio Giordana portarà la seva història a la pantalla amb I cento passi (2000). Però això és un altre capítol.

La geopolítica surt al terreny de joc

Tornem a Moro. Aquesta crònica d’una mort en enunciada no és el punt i final de res, ans el contrari. Com és que el segrest es va poder dur a terme amb tanta facilitat? Com és que la policia italiana no va poder trobar el pis on Moro fou amagat? Com és que no es va accedir a negociar amb les BR? Quousque tandem abutere patientia nostra, que diria un molest i incrèdul Ciceró.

Tot sembla apuntar en la direcció d’una operació política de gran abast, amb una multitud d’actors i de factors que serien difícilment acoblables si oblidéssim que estem parlant d’Itàlia

Leonardo Sciascia, a la seva obra L’affaire Moro, exposa amb una picardia magnífica les preguntes sense resposta al voltant de cas. Certament tot sembla apuntar en la direcció d’una operació política de gran abast, amb una multitud d’actors i de factors que serien difícilment acoblables si oblidéssim que estem parlant d’Itàlia. Segons les interpretacions de L. Sciascia, que va participar en la comissió d’investigació sobre l’assassinat de Moro, més enllà de les BR hem de trobar els autors intel·lectuals de la trama als EUA, més concretament en els seus serveis secrets, i en la lògia maçònica P-2, juntament amb l’esmentada organització Gladio. Tots aquests actors, segons les investigacions de l’autor italià, van posar el seu granet de sorra per a l’enfonsament del comunisme al país dels Apenins.

Podríem fer la comparació entre J.F. Kennedy i Aldo Moro i ens quedaríem curts. Per començar, el tirador. Si bé en el primer cas tenim clar que no fou Lee Harvey Oswall, en el nostre cas l’executor és incert. Mario Moretti, integrant de les BR, va confessar l’any 1993 que va ser l’autor material de l’acte. Tanmateix, la precisió en la utilització d’armes de gran calibratge i les versions contradictòries dels brigadistes durant el judici a alguns d’ells ho posen en dubte. En aquest sentit mai es van arribar a capturar dos dels integrants del comandament, caient sobre ells la sospita de ser integrants dels serveis secrets.

La relació de tot aquest affaire amb els EUA queda aclarida en el moment en què un suposat especialista en terrorisme internacional va prendre part en el cas assessorant l’Estat italià

La relació de tot aquest affaire amb els EUA queda aclarida en el moment en què un personatge com Steve Pieczenick, suposat especialista en terrorisme internacional, va prendre part en el cas assessorant l’Estat italià. Seva fou la idea d’anunciar la mort anticipada de Moro a la població. Aquesta estratègia, poc ètica però utilitzada sovint al llarg de la història pels especialistes en guerra psicològica, va servir per preparar l’opinió pública per al previsible desenllaç final. La ineficiència de la policia italiana, amb un desplegament ingent de forces, i la seva nefasta gestió del cas també posen en dubte la voluntat de tancar el cas dels seus dirigents.

Per acabar amb aquesta enumeració de sospites cal esmentar la més sorprenent de totes. La impressora que s’havia utilitzat per a estampar els comunicats de les BR havia estat propietat dels serveis secrets italians. Per ser justos L. Sciascia atribueix a l’atzar aquest fet però no deixa de ser un granet de sorra més en la platja de la conspiració.

Moltes preguntes sense resposta, moltes sospites i algunes certeses planegen sobre un cas, l’assassinat d’Aldo Moro, que representa una etapa, els anni di piombo, que ajuden a engrandir la fama d’un país que s’ha proposat mantenir-se ingovernable i indesxifrable ab urbe condita.

A la segona meitat dels anys 70 vaig militar a la Joventut Comunista de Catalunya, l’organització juvenil del PSUC, i els meus referents polítics primerencs hi estan vinculats. Va ser un partit fonamental en la lluita antifranquista; van sacrificar-se molts homes i dones pels seus ideals, amb presó, tortures, exili i mort. Va bastir l’organització unitària de l’Assemblea de Catalunya per aglutinar forces a favor de la llibertat l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, i sobretot, va ser un defensor de la democràcia com a sistema a conquerir, lluny de posicions maximalistes o prosoviètiques, i naturalment, allunyat completament de l’estalinisme que ja havia estat rebutjat i abandonat per tots els partits comunistes des dels anys 50 en endavant. Va ser referent d’un nou corrent: l’eurocomunisme que arrel del pensament del comunisme italià va configurar una nova manera de ser comunista.

No obstant això, la història del PSUC té llums i ombres: per mi, l’època més nefasta, tot i que ara es lloa en el marc del 90è aniversari, fou la de la guerra civil on el PSUC adoptà una posició seguidista de les polítiques repressores d’Stalin i va perseguir altres forces d’esquerres, especialment el POUM del qual va matar el seu màxim dirigent i intel·lectual, Andreu Nin. També va enfrontar-se a trets amb la CNT (maig del 37 a Barcelona) i va col·laborar a acabar amb les col·lectivitzacions que especialment la CNT però també la UGT havien establert. No sembla una bona carta de presentació adoptar un perfil repressor contra companys comunistes i sindicalistes perquè no entraven en la concepció estalinista del món. Tenint en compte que la CNT era un sindicat amb milions d’afiliats no tenia sentit enfrontar-s’hi sinó és que es volia una hegemonia absoluta, dirigista i autoritària, del moviment obrer i- en la línia estaliniana- avortar tota revolució per crear democràcies liberals. Gens revolucionari, tot plegat.

Aquesta part fosca- segons el meu criteri històric- no treu que moltes dones i homes van ser heroïnes i herois de la lluita contra la dictadura, i un cop superada l’etapa de supeditació soviètica, el PSUC va ser capaç de reunir al seu voltant un estol magnífic de militants obrers,  intel·lectuals i professionals, que li conferí una aureola mítica; es parlava del Partit, perquè el PSUC no era només les seves sigles sinó més que un partit, com el Barça és més que un club. Fou un intel·lectual col·lectiu i la seva capacitat de penetració en tots els moviments socials: juvenil, veïnal, feminista, sindical fou immensa. Els seus homes i dones estaven a tot arreu, literalment. Va ser també una gran escola de formació (jo mateix en sóc deutor) que va donar grans líders polítics, i va crear una escola de pensament adaptat a la realitat contemporània d’un capitalisme avançat i tardà. Certament pel camí va perdre part de l’èpica revolucionària; jo diria que la crisi de la identitat de l’esquerra comença als anys 70 quan ja no serveixen les receptes de mobilització clàssiques del marxisme i les societats occidentals evolucionen en un sentit molt diferent al del segle XIX. Encara ara l’esquerra occidental navega desorientada pels mars del capitalisme globalista i òrfena d’un projecte compartit.

El PSUC es va trencar l’any 1981 en el V Congrés del partit. Els crítics amb l’evolució socialdemocratitzant del PSUC, que consideraven reformista i revisionista, van fer un escac i mat als dirigents més moderats i el partit es va trencar en dos donant peu a escissions de llarga combativitat com el PCC però de resultats escassos tant electoralment com en la incardinació en les lluites de base. No entraré en qui tenia raó perquè partim de dues concepcions legítimes però realment diferents. Les evolucions posteriors han estat diverses i es concreten en unes quantes sigles diferents. Mai més el PSUC o un succedani va tornar a ser; mai més un partit comunista va tenir la influència cultural i política del PSUC. Molts ens preguntem on és aquell PSUC i la resposta per mi és enlloc. No és solament un fenomen català, això. També podem preguntar-nos on és el potent PCI italià dels anys 70 amb Enrico Berlinguer. Potser la fórmula eurocomunista era ingènua o equivocada. El PCP de Portugal que no va entrar en aquest corrent ha mantingut i manté encara una força que no han aconseguit mantenir els occidentalistes. És un fet i només ho constato sense intentar fer paral·lelismes fàcils perquè cada país és diferent.

Actualment els Comuns o Esquerra Unida es reivindiquen hereus del PSUC, també de manera més concreta l’anomenat PSUC-viu, però em sembla que és absurd voler ser allò que fou; en el marc del 90è aniversari de la fundació del partit tothom es reivindica hereu del PSUC i crec que ho hem de deixar aquí; els hereus som només això, modestos hereus. I prou.  

Basada en la història real d’Ousman Umar, un jove ghanès que abandona la seva aldea atret per la idea del “país dels blancs”, un lloc llunyà que alimenta la seva curiositat. Després d’una travessia plena d’obstacles arriba a Barcelona i descobreix que la vida allà no és com l’havia imaginada. Fins que coneix la Montse, que l’acull a la seva família i li ofereix, a més d’amor i suport, la possibilitat d’un futur. L’Ousman no només l’aprofita, sinó que la transforma en una cosa molt més gran.

És una història colpidora que ens fa conscients del drama de la migració des de l’Àfrica durant la qual milers de persones perden la vida, no només al mar sinó al desert, perquè els hi abandonen les màfies i els governs; perquè són esclavitzats, torturats a les presons d’Algèria, per exemple.  Pel·lícula obligada, dura, contundent, colpidora, corprenedora. Una sola història que n’explica moltes.

Bon repartiment de: Victor Say, Benjamin Kakraba, Ousman Umar, Emma Vilarasau, Jordi Bosch