CaueCanem

Portem tot l’estiu marejant la perdiu amb la manifestació de l’Onze de Setembre. Ha estat la serp d’estiu d’aquest any. I acabem l’agost demanant almoina. Ens estan prenent per imbècils. Convergència i Unió va guanyar les eleccions amb una proposta del concert econòmic per Catalunya -aleshores en deien així-, que no és altra cosa que recollir i quedar-nos la gran part d’aquests més de 16 mil milions d’euros que cada any se’n van de mitjana a Madrid per no tornar. Però no ho havíem entés bé: resulta que la hisenda pròpia és demanar una quarta part d’aquests diners, a canvi d’interessos, més retallades i passar-li mensualment els comptes a Madrid. La incompetència és tan gran que venen ganes de rendir-se. El govern navega tant a contracorrent que venen ganes de fer les maletes i anar-se’n a algun lloc seriós. 

 

Artur Mas va arribar a la Generalitat amb un missatge molt ben cosit. Durant els set anys d’oposició va portar el missatge nacional molt més enllà del què havia fet el pujolisme. Sempre navegant a dues aigües -esclar, estem parlant de CiU- però introduint nous eufemismes que àmpliaven els horitzons nacionals a unes bases que, durant anys, havien reprimit. Dret a decidir sense límits o hisenda pròpia n’èren alguns exemples. Però l’esfondrament de l’Estatut i el primer esclat de l’olla a pressió en que s’ha convertit una gran part de la societat catalana han desubicat el govern perquè molts ciutadans organitzats caminen més de pressa que ells. Però, ai el conflicte. Ai, quina por. Què diran les elits econòmiques? Què dirà La Caixa o Abertis? Què dirà el representant dels lobbis a la Terra, que és Duran i Lleida? Per tenir-los contents, inventem això del pacte fiscal, que és l’ham per quatre o vuit anys, i mentrestant intentem que la tempesta de la crisi minvi. 

Però la crisi ja no és una tempesta tropical, és un huraca que s’ho emporta tot. S’emporta les il·lusions col·lectives d’una generació, s’emporta horitzons, reptes, somnis de moltes famílies. I ho desemmascara tot. Mentre Catalunya ‘anava bé’ això de l’encaix o del dèficit fiscal era o bé una realitat acceptada o bé un punt innocu o bés no es notava massa. Però és clar, quan la caixa està buida i l’únic que no es retalla és, precisament, el dèficit fiscal, doncs la cosa grinyola. La societat finalment n’ha pres força consciència i l’onada que està naixent és tan grossa perquè la injustícia queda al descobert. I quan els ciutadans esperen que el govern actuï i faci passes endavant, el que fa és ajupir-se i endeutar-nos encara més perquè pagarem interessos per una petita part dels ingressos que ens roben cada any. 

 I res importa, ja retallarem altre cop, deuen pensar els honorables. Però és que resulta que ja en duem tres d’onades de retallades. Hem tancat plantes d’hospitals, augmentant les llistes d’espera, hem minvat la qualitat de l’ensenyament i de la cultura – els dos valors més importants que necessitem-, hem rebaixat sous no només als que tenen feina per sempre, sinó als interins, als professors i als mileuristes, hem posat euros per recepta per no gravar les estades turístiques i destapar que alguns dels hotelers no declaren una bona part dels seus ingressos… i anar seguint… sí, però fins quan? Fins on podrem aguantar?

Sembla una gran estafa, i ho és. Les banderes han d’unir sense necessitat d’aixecar-les massa. El nou patriotisme han de ser uns valors, una cultura, una visió del món compartida en un territori i dins un món que cada cop és més uniforme. Però en el cas del ‘govern dels millors’ la bandera és l’embolcall de les retallades, del rescat que ens humilia i erigeix els grans ponts que li reclamen algunes elits barcelonines amb l’estat. I mentrestant, en l’enèssim malabarisme, el partit del govern va la manifestació independentista de la dia Onze, ens parla d’estat pròpi per a Catalunya i ens diu que o pacte fiscal o independència. I en tenim tantes ganes, i és tan necessària, que hi donem confiança cega, o bòrnia. Però no la volen. No lluiten per arribar-hi. Remen en una altra direcció. Aleshores que ningú s’estranyi que Artur Mas no sigui a la manifestació unitària del dia Onze. Veient el que fa, a ell tampoc l’esperàvem.  

Despertem, cridem, però actuem, si us plau!