Carles Terès: Licantropia, Premi Guillem Nicolau 2011, Edicions de 1984, Barcelona, 2013, 252 pàgs. Licantropia és un llibre ben curiós; i diferent, si tenim en compte el panorama narratiu nostrat. Per la temàtica i per la llengua, aquesta és una novel·la singular. La conversió de l’home en llop (licantropia) és un motiu que no ha estat gaire sovintejat
Aquesta és una aproximació a tres autors valencians de contes sobre els quals em sembla que cal parar-hi atenció. No són els únics que practiquen el gènere, però sí els més joves. Em referisc a Xavi Sarrià, Jovi Lozano-Seser i Sico Fons. Abans d’entrar en les obres respectives, hi aventuraré una hipòtesi: escriuen sobre el
Joan Margarit Es perd el senyal Proa, Barcelona, 2012 95 pàgs. “Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l’alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada. Aquesta essència és l’objecte dels poemes
Relato de un náufrago conta la història de Luis Alejandro Velasco, un dels huit mariners del Caldas, el destructor de la Marina de Guerra de Colòmbia que va naufragar al mar del Carib el 28 de febrer de 1955. Velasco, l’únic supervivent a la tragèdia, s’hi va estar 10 dies en una petita embarcació, sense
Licantropia és un llibre ben curiós. Curiós i diferent, si tenim en compte el panorama narratiu nostrat. Per la temàtica i per la llengua, aquesta és una novel·la singular. La conversió de l’home en llop (licantropia) és un motiu que no ha estat gaire sovintejat pels nostres autors. És un tema gairebé inèdit a casa
Vicent Alonso A manera de tascó. Notes sobre literatura PUV, València, 2012 386 pàgs. “No sóc un crític en el sentit que d’habitud el terme s’empra entre nosaltres”. Aquesta afirmació és del mateix Vicent Alonso i la trobem només encetar el llibre que ara comentem, A manera de tascó. Notes sobre literatura. És una
He llegit per segona vegada La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. La primera em va fascinar. Fins al punt que me la vaig cruspir en un parell de dies –i perquè havia d’atendre les obligacions quotidianes, que, si no… En aquella ocasió, la lectura d’aquesta esplèndida i inusitada novel·la em va semblar increïble, una veritable
M’ha agradat la darrera novel·la de Flavia Company, Que ningú no et salvi la vida. Potser no tant com l’anterior, per la temàtica (sempre m’han seduït les històries que es desenvolupen en una illa). L’Illa de l’última veritat, la penúltima novel·la de l’autora catalanoargentina, sovintejava més l’aventura; però el to filosòfic, de reflexió moral –que
Fi (Quaderns Crema), de David Monteagudo, és una novel·la apocalíptica –o ho pretén. El títol ho insinua i la història que s’hi narra ho corrobora. A Fi, un grup d’amics decideix tornar a la casa on es van reunir vint-i-cinc anys enrere. Convocats per un dels membres de la colla, la Nieves (?), acudeixen tots