Entre línies (notes de Juli Capilla)

Aquesta és una aproximació a tres autors valencians de contes sobre els quals em sembla que cal parar-hi atenció. No són els únics que practiquen el gènere, però sí els més joves. Em referisc a Xavi Sarrià, Jovi Lozano-Seser i Sico Fons.

Abans d’entrar en les obres respectives, hi aventuraré una hipòtesi: escriuen sobre el fons d’un escenari bàsicament urbà i sobre qüestions d’abast internacional. Tenen una predilecció pels motius narratius de caràcter global, extrapolables a qualsevol lector o literatura nacional. I això crida l’atenció si tenim en compte que, llevat de Xavi Sarrià, que és de ciutat, els altres dos viuen relativament lluny dels hinterland més pròxims d’influència –ço és, València i Alacant. Sico Fons és nascut a Tavernes de la Valldigna, i hi viu; i Jovi Lozano-Seser a Ondara. Són localitats més o menys petites on s’ensumen encara els costums de poble, més pròxims i elementals, més permeables a la tradició oral. Els interessos que els mouen a l’hora de fer literatura són, però, d’una altra índole; molt diferents als que inspiraven, posem per cas, a alguns narradors de generacions precedents –no tots, però.

Així, durant els anys setanta, vuitanta i noranta, almenys del País Valencià estant, hi van reeixir contistes amb perfils divergents. N’hi va haver els qui s’abeuraven en els referents de la tradició més propera, molt lligada a la terra; i n’hi hagué també els que n’explotaven un vessant més urbà. Joan Francesc Mira, Toni Cucarella o Josep Lozano, posem per cas, pertanyen a aquest corrent diguem-ne més tradicional, més lligat a la idiosincràsia valenciana. En canvi, Juli Avinent, Tomàs Belaire, Vicent Borràs, Josep Franco i Rafa Gomar s’acosten a un món en què es dilueixen les arrels pròpies en favor de leitmotivs més universals…

Històries del paradís (Bromera), de Xavi Sarrià, ha estat una de les novetats més notòries dels darrers anys, pel que fa a la narrativa breu. De bell antuvi, cal dir sense embuts que hi havia raons, diguem-ne extraliteràries, que exercien sobre el lector –i també sobre el crític– un gran poder d’atracció sobre el llibre: la popularitat del cantant del grup Obrint pas era un reclam que en feia inexcusable la lectura. Cal dir, però, que Sarrià compta amb una sòlida formació com a filòleg, més enllà de la seua afecció musical. En conjunt, el recull es fa de bon llegir i les temàtiques són d’una extrema actualitat, i el tractament que hi dóna l’autor, força encertat. Així, al costat de contes de caràcter fantàstic o imaginatiu, kafkians, n’hi ha de contextualitzats en conflictes polítics coneguts, com ara les guerres d’Iraq i de l’antiga Iugoslàvia, o sobre problemàtiques socials actuals: la immigració, el terrorisme o la pobresa. L’àmbit és predominantment urbà, amb temàtiques que afecten els ciutadans de qualsevol nacionalitat: la soledat, els maltractaments, la marginació social, les violacions, el poder alienant de les noves tecnologies i de la televisió… L’únic retret que hom li pot fer al recull és que, tot i el distanciament que l’autor diu que hi ha imprès –segons declaracions seues (comproveu-ho, si no, a la xarxa)–, el biaix ideològic hi és. A mi, però, aquest decantament no em destorba gens, per tal com els contes tenen un alt nivell narratiu, tant pel que fa a la forma com al contingut.

Últimes existències (Bromera), de Jovi Lozano-Seser té un estil molt depurat i se centra exclusivament en l’actualitat, tot defugint el fantàstic. No és el primer recull de contes de l’autor ondarenc, perquè amb anterioritat, i en pocs anys, ja n’havia publicat un parell més: Sis contes i una novel·la incerta (Edicions 96) i Efectes secundaris (Edicions del Bullent). A Últimes existències, però, hi dóna un salt qualitatiu considerable, sobretot pel que fa a l’estil, tot prioritzant els referents universals, estrictament urbans, per sobre dels locals; i tot plegat situant-los en el context de fallida econòmica i de crisi de valors en què estem immersos. En el darrer llibre Lozano-Seser tiba la corda fins al límit, de manera que el que havia estat fins ara una crítica educada, passa a ser pura mordacitat: un crit exasperant contra la hipocresia decadent d’un poder fatxenda i prepotent: “La política ja no existeix. És tot com un simulacre de democràcia. Els mercats condueixen el Rolls-Royce mentre els polítics beuen xampany darrere els vidres blindats abans o després d’anar-se’n de putes. No hi ha dubte: Europa sencera és Berlusconi. El món sencer és ja Berlusconi”.

Per últim, la de Sico Fons és, també, una veu crítica i irònica. La paradoxa i la hipocresia sovintegen a Humors agres (Edicions del Bullent); i hi predominen els personatges que no hi toquen del tot. Tot i que l’autor en fa un retrat desdramatitzat i hilarant, dels protagonistes, el component crític és ferm, de manera que el poder corrosiu i provocador del recull –al més pur estil monzonià– no perd la seua eficàcia.      

Fet i fet, tots tres autors testimonien que els joves autors valencians de narrativa breu s’han bescantat en favor de temàtiques de caràcter universal i urbanes, en detriment de la tradició més propera, la qual cosa no ens hauria d’estranyar, si tenim en consideració l’amenaça d’anorreament individual i col·lectiu que ens truca, cada dia, a la porta de casa, com ben bé expressa Jovi Lozano-Seser en un dels seus contes: “Ni Vladímir Propp ni la seua morfologia del conte haurien pogut preveure mai res de semblant. Constància de hiena, memòria d’elefant, apetit d’orca: çò és, el súmmum de la malignitat, l’antagonista arquetípic, impertorbable, que els esperava darrere la porta, palplantat al replà de l’escala”.   

                                                                                 Publicat a Caràcters, núm. 63

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!