Si sabéssim que el món s’acaba d’aquí a unes hores, com ens ho agafaríem? Muntaríem una gran festa de comiat? L’angoixa es podria aguantar? La llei, manca d’una qualsevulga projecció, no seria desnaturalitzada, escampant-se el caos? Què passa, si enmig del desori topes amb una nena que busca son pare? Aquesta mena de preguntes són
Llargmetratge de la Quinzena dels Realitzadors Gett-El procés de Viviane Amsalem (Gett | Gett, The Trial of Viviane Amsalem | Gett-Le procès de Viviane Amsalem) Direcció: Ronit Elkabetz i Shlomi Elkabetz. Guió: Ronit Elkabetz, Shlomi Elkabetz. Producció: Elzevir et Compagnie (França), Deux Beaux Garçons Films (Israel), Riva Filmproduktion (Alemanya). Durada: 1h55. Intèrprets: Ronit Elkabetz, Simon Abkarian,
Deu anys després d’haver endinsat al paisatge de les Ardenes el thriller terrorífic Calvari, amb Laurent Lucas, el belga Fabrice Du Welz (Vinyan) hi torna, novament amb Lucas, ara acompanyat per l’actriu Lola Dueñas, en un relat de follia passional i assassina. Es tracta d’una lliure adaptació del cas que va passar als Estats Units
Damien Chazelle és el guionista de Gran piano, el film d’Eugeni Mira, amb Elijah Wood, que inaugurà Sitges 2013. I alguna cosa té a veure aquella història de por escènica amb el combat sanguinolent per l’excel·lència (també musical) que mena el bateria protagonista de Whiplash. Tot primer, Chazelle ho tractà amb un curtmetratge (del mateix títol),
Amb dos valors emergents del cinema produït a França, com són els joves actors Kevin Azaïs i, sobretot, Adèle Haenel —César a la Millor Actriu en Paper Secundari, per Suzanne (2013) i dues vegades nominada al César com a Actriu amb Projecció—, debuta en el llargmetratge el fins ara curtmetratgista Thomas Cailley, amb el que s’anuncia
Continuació dels records que el veterà John Boorman inicià amb els de la seva infantesa durant la guerra a Esperança i glòria (1987). Veterà del Festival de Cannes (Excalibur, La selva esmaragda, Two nudes bathing, The General…) sorprèn que aquest seu nou film, el primer que dirigeix en els darrers vuit anys, no hagi estat
Tot i que la llista de films seleccionats per la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2014 pot no resultar atractiva d’entrada pel que fa als noms dels seus autors, convé parar esment, si més no en un quants títols. A més de les noves pel·lícules dels veterans John Boorman i Frederick Wiseman, i la del
La Société des Réalisateurs de Films, organitzadora de la Quinzena dels Realitzadors de Canes ha decidit atorgar a Alain Resnais la Carrossa d’Or d’enguany, a títol pòstum. La vocació d’aquest guardó és de la reconèixer un cineasta per la qualitat innovadora dels seus films, per l’audàcia i la intransigència en la posada en escena i
Michel Welfringer és el creador del cartell oficial de la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2014, a partir de la fotografia de Cécile Burban. El delegat general de la Quinzena, Edouard Waintrop, explica que Hi ha dues maneres totalment oposades de veure aquest cartell. Podem veure-hi un espectador que fuig, agafa la tangent tot entrant
FOTO Cartell oficial de la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2013 Amb els textos de presentació de cada film de la Quinzena dels Realitzadors 2013, que he publicat a les fitxes respectives, edito aquest apunt, a tall de recull general i instrument que m’ha d’acompanyar a Canes durant la celebració del certamen, especialment a l’hora
FOTO Magic Magic, de Sebastián Silva Sebastián Silva (Santiago de Xile, 09.04.1979), resident a Nova York, aterra a la Quinzena, avalat pel bon predicament de què gaudeix a Sundance: el 2009 hi guanyà el Premi Especial del Jurat amb La nana (història d’una minyona que brega per mantenir el lloc de treball a la família
FOTO Blue Ruin, de Jeremy Saulnier Fan córrer que aquest serà un dels films més impactants de la Quinzena 2013. I ves que no ho acabi éssent també de Sitges 2013. El seu autor, Jeremy Saulnier, és un director de fotografia que ja ha dirigit 2 curtmetratges — Goldfarb (comèdia amb estudiants idiotes que un científic
FOTO L’estiu dels peixos voladors, de Mercedes Said Després d’haver dirigit els documentals I Love Pinochet (2001), Opus Dei – Una cruzada silenciosa (2006) i El mocito (2011) —sobre un noi que féu de criat a torturadors del règim de Pinochet—, la xilena Marcela Said (26.03.1972, Santiago) entra al camp de la ficció amb la història
FOTO —Nick Wall— © Focus Features Últims dies a Mart, de Ruairi Robinson Thriller fantacientífic candidat a la Càmera d’Or, adaptació del conte The Animators, de Sydney J. Bounds, amb què debuta Ruairi Robinson (Irlanda, 15.02.1978), director d’espots i de curtmetratges fantàstics o de terror com Imaginary Forces (tràiler), BlinkTM (tràiler), The Silent City (vídeo).