Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

27 de desembre de 2006
4 comentaris

La cami llarg i tortuós cap a l’indepedència (primer de…?)

Introducció:

Aquest es el primer article sobre reflexions vers quina es la millor estratègia per aconseguir l’Independència. 

La camí llarg i tortuós cap a l’independència ha estat sentit abans d’ara, més a prop i també més lluny d’ara. En aquest moments es percep que es més lluny del que pensàvem fa 3 o 4 anys, però si mirem més enrrera per mi es més prop del que pensem.

Avui en día es difícil intentar reflexionar sense passió (per diu-re d’una manera suau) el que en Carod ha dit o diu. Hi ha una especie de cacera de bruixes envers a ERC i sobretot respecte en Carod. Però per mi es clau que com a mínim ho intentem i no tans sols amb en Carod, també val per en Mas o en Montilla.

Estratègia de la "Pluja fina" de Carod.

En una entrevista a Carod d’aquest 24 de desembre a l’Avui he tingut l?agradable sorpresa de comprovar que es manté coherent amb el que ja vaig sentir d’ell en el Congrés Nacional celebrat a Girona al juliol de 1998.

Però anem a pams: pels vols del 1994 , la sensació del camí cap a l’Independència estava sota mínim després de la frustració de l’oportunitat de la caiguda del Mur ( Catalunya no és Lituania i Espanya tampoc es Russia, va setenciar Pujol tancant el pas a cualsevol posibilitat de aprofitar els procesos independentistes del l’Europa del Est). 

En aquell temps ja feia 3 anys que havia decidit treballar activament pel meu país entren de ple a la política i en un sopar d’aquells que has de pagar molt per poc menjar,i a on en Colom presidia el sopar, vaig esperar esperar al final estoicament que tots el militants i simpatitzant li fessin les referències de torn per poder-li preguntar dos qüestions que per mi eren cabdals pel futur de Catalunya que hem tenien molt preocupat:

1) Com es podria integrar tots els "immigrants espanyols" que havien vingut els 60, 70 i 80 al projecte independentista.

2) Quina era l’estratègia d’ERC per aconseguir la majoria suficient per demanar l’independència? 

Tan la primera com la segona pregunta estaven per mi estretament relacionades i era vital tenir alguna resposta per par de la persona que en teoria lidera el projecte independentista. Li vaig fer la primera pregunta i la seva resposta va ser tan vaga que hem va deixar glaçat i quan en va preguntar per la segona li vaig dir que ja no la recordava.

En aquell moment vaig entreveure que en Colom liderava sense cap estratègia clara el que volia ni com ho volia aconseguir.  Vaig estar a punt de deixar-lo tot i donar-tot per perdut.

Gràcies al meu caràcter patidor (soc ciclista amateur d’aquells que li agrada la mística del esforç), a la meva il-lusió, al canvi de rum sofert a ERC per Carod-Puigcercós i també pel compromís personal amb els companys del meu poble, vaig continuar treballant  i com no, pagant sopars.

Recordo com al congres de Girona en Carod tenia que fer balanç dels seus primers 2 anys de gestió com a secretari del partit . En aquells dies, ERC estava assetjada per tots els cantons: CiU amb el PI li retreien que havien perdut la seva puresa catalanista, el PSC-PSOE li retreien que eren els joves radicals del nacionalisme burgès català i que érem sectaris, tancats i que estaven en contra tots els que parlaven castellà. Recordo que  una demagògia noticia va esser difosa per el Periòdic dos dies abans del Congres en el que es deia que havia un grup de militants que qüestionava la "puresa" catalanista de la política de Carod. Eren aquells tipus de noticies difoses per tal de crear confusió i per veure si sonava la flauta i sortia quelcom de protesta en la votació de l’Assemblea.

Carod va tenir que marxar precipitadament perquè el seu pare s’estava morint i només va venir del dia després a fer el discurs de balanç del seu mandat per després tornar cap a Cambrils a enterrar al seu pare.

Va esser  un discurs molt emotiu , per mi un dels millors que li recordo, ple de sentiment però a la vegada amb una il-lusionant aposta pel futur. En aquell discurs es entreveia quina era l’estratègia d’ERC pel aconseguir l’independència de Catalunya.  Carod fou contundent amb un discurs catalanista totalment obert e integrador a on entre altres coses deia que les llengües no tenien que esser utilitzades com armes polítiques per dividir o enfrontar, sinó per unir i enriquir-nos. Cadascun ha de poder parlar la llengua que vulgui a casa seva, respecte això en Carod va dir molt emotivament que com podia estar en contra els que parlen al castellà si era la llengua de son pare! i que a més a més era la llengua amb el que sempre li parlava. Va concloure que a Catalunya només podia arribar a aconseguir la majoria per la independència si tots els catalans independent de la llengua que parlin a casa seva ens podíem sentir units per un projecte a on el benestar dels ciutadans fos millorat substancialment , a on les oportunitats fossin iguals per tots , a on el medi ambient fos respectat, a on tothom es sentis partícip del mateix projecte nacional i per aconseguir-ho teníem la gran sort que ser català està basat amb la voluntat de voler ser-ho i no amb el lloc de naixement o amb la sang dels nostres pares.

Dins d’aquest projecte nacional de Catalunya, la llengua catalana era el que feia possible sentir-nos identificats d’una manera unívoca, la llengua era el ciment que pot bastir el nostre projecte o la sang que ens donava el dret de ser considerats catalans. 

Per fi , jo veia unes respostes, potser no totalment però si en part, a las meves dues preguntes.

Potser era en Carod es un il-lús per creure que es possible que persones que han nascut fora a les Espanyes puguin arribar sentir que en una Catalunya independent ells seran ciutadans iguals que els catalans de la "ceba", que ells podran seguin parlant la seua llengua sense problemes, que podran mantenir relacions amb els seus parents espanyols igual que fins ara…etc. Per aconseguir-ho, no només s’ha de parlar sinó que s’ha de actuar, fer-ho en Carod va apostar que ERC ha de fer i dur a terme fets i propostes socials per tal de convencer de que tots poden ser tan catalans com els que porten tota la generació vivint a Catalunya

La pluja fina que diu en Carod, va per aquest camí, es tracta de convencer amb la política quotidiana del dia a dia, convencer que amb una Catalunya independent tothom viuria millor. Aquesta política quotidiana segons ERC ha de esser basada amb polítiques socials d’esquerra i es el que ara es vol demostrar amb aquesta legislatura.

Amb altres gestos que podríem considerar potser com aquell tro que sempre acompanya la pluja (fer Montilla president no es un fet qualsevol)  ERC vol que tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya (jo afegiria també els que viuen i treballen a fora però volem tornar-hi algun dia abans de morir) es sentin amb  igualtat d’oportunitats en una Catalunya lliure. 

Amb la llengua, Carod vol descarregar-la del seu llast polític, per tal que després es pugui fer servir com el ciment que ens pot unir a tots per el projecte nacional. Avui amb la nova immigració, encara es molt més important que el català no es vegi com una arma política, sinó que es vegi com una eina que ajuda a la integració, més o menys el que es va aconseguir al inici dels 80 amb la immersió lingüística a les Escoles. La veritat es que la critica que he llegit sobre aquest tema a Carod des de els cercles convergents, son un pel irresponsables i trenquem amb la complicitat que havia abans amb aquest tema entre tots els partits.

No se si l’estratègia de la pluja fina funcionarà perquè encara que l’idea sigui bona, si els gestos (que son molt importants en la política) no es fan correctament per part d’ERC, i si els sectors pro-convergents per un cantó junt amb els sectors espanyolistes del PSC-PSOE pel altre cantó fan tanta pressió que poden fer fracassar el projecte. Al final potser tenim una turmenta tropical que ens deixa sense quasi res en peus.

Altres camins amb les circumstàncies actuals son possibles, però ara per ara, aquest es el que te mes possibilitats per mi. Si vosaltres en sabeu un altre de millor, estic totalment obert per discutir-lo

  1. De camins possibles n’hi ha molts, i al final sols quan arribes a l’objectiu saps que aquell era el correcte…amb molt meys n’hi ha prou per saber que un altre camí suposadament correcte era erroni.

    Però vaja per mi això és com parlar de camins per deixar el tabac. La immigració hispana MAI s’integrarà sota la pressió del govern i la societat espanyola. O encara algú en dubta, quants decenis més calen?

    Tots els països assoleixen la independència amb una colònia hostil, ja s’integraran amb el temps perquè els ho tocarà. I com el tabac, no hi ha camins, es diu ARA i es deixa la punyetera addicció, o sinó…ja sabeu què passa.

  2. Parem de dir que la culpa la té en Jordi Pujol. Perquè Catalunya pugui ser independent és condició necessària, però no sufucient, que la majoria dels ciutadans de Catalunya hi estiguin d’acord. I em sembla que n’estem lluny. Quin és el programa dels independistes per convèncer l’opinió pública dela avantatges de viure en una Catalunya independent?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!