Temps era temps que els intel·lectuals autoetiquetats “d’esquerres” parlaven amb mesnyspreu del nacionalisme com una característica decadent pròpia de la ideologia dretana, conservadora, eren els mateixos que en actes culturals empraven els termes “modernisme” i “noucentisme”per a identificar aquest amb “convergents”i aquell amb “socialistes”.
L’antinòmia treta del moviment político-cultural començà a desparèixer quan Raventós morí i acabà definitivament quan Pujol i Maragall es retiraren, fins i tot durant un cert temps l’avui conseller de Cultura, Mascarell, parlà i escrigué sobre la necessitat d’establir una nova etapa política i cultural que ell anomenà “deucentisme”, en un esforç clàssic de superar la vella disputa.
El concepte “nacionalisme”, malgrat romandre molt de temps enquistat com antinòmia de l'”internacionalisme”, no reculà pas i encara que de manera intencionada i des de tots els àmbits es volgué substituir-lo per “catalanisme” , l’asèptic paraigua que tot ho empara, avui és sinònim d'”independentisme” i aquest de “modernitat”, una amalgama vibrant de classicisme, novetat i avantguarda en l’àmbit de la política i la cultura.
Alors, perquè cobren un sou vitalici a expenses de l’erari públic? Perquè tenen despatx i cotxe oficial?
Atentament