Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
No existeix o potser sí aquell vaporós concepte que Locke expressà amb el nom “Geni”, el “geni” de la llengua que respon a la formació històrica d’un poble, existeixi o no el “geni” és evident que la llengua és la manifestació de la unitat d’un poble singular i alhora l’instrument per a aconseguir-la.
Al s.XVIII, Francesco Algarotti, el venecià “cortesà de Postdam”, el poeta, col·lecionista d’art, físic, newtonià famós i intel·lectual enciclopèdic deixà escrit “la nostra llengua no és, per així, dir-ho, ni viva ni morta” i era cert, als territoris d’Itàlia la llengua pròpia era menyspreada per a la societat pensant i benestant mentre la llengua de prestigi era la francesa. Algarotti ambiciona la unitat d’Itàlia i la lliga a l’ús i enaltiment de la llengua del poble, la llengua pròpia d’Itàlia i dels italians, aquest és el propòsit del seu assaig “Sopra la necessità di scrivere nella propia lingua”.
L’obra és dedicada a un conegut crític literari, el jesuïta Saverio Bettinelli, amb un missatge clar i agosarat “no per a dissuadir-lo d’escriure en francès o en algun altre idioma que us plagués sinó per a animar-vos més que mai a ennoblir amb les obres del vostre enginy aquesta nostra llengua i convertir-la en digna d’estudi per part dels estrangers” . Algarotti no és ni conservador ni reaccionari ni tampoc un localista, és un políglota que afirma a l’assaig “l’excel·lència dels escriptors grecs i llatins és que no empraven altra llengua que la pròpia. Nosaltres n’hem d’aprendre moltes; ens ho exigeix no només una certa necessitat literària sinó també política que resulta de la present constitució del món”. Perquè “diferents són les llengües de les diverses nacions com ho són llurs pensaments, conceptes i fantasies i diferents són les maneres d’aprendre les coses, d’ordenar-les, d’expressar-les”. I l’autor es dol que “alguns dels nostres prefereixen escriure en una llengua estrangera perquè creuen que els dóna més gentil reputació i perquè l’entenen millor que la pròpia”.
“El que escriu en una llengua que no és la seva … està disposat a despullar-se de la seva pròpia i natural forma”.
El “Geni”, “és la forma de cada llengua, específicament diferent de totes les altres”.” La llengua pròpia és la que expressa la realitat del país i del seu temps.”.
Les paraules de Francesco Algarotti són avui vigents malgrat haver estat escrites l’any 1750.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’al·legat d’Algarotti és interessant per entendre la relació entre “francès” i “italià” com a llengües escrites en competència. En l’època d’Algarotti, val a dir, que existia una abundosa literatura popular en “dialecte” (lombard, venecià, etc.), i que allò que reivindica Algarotti és la “llengua italiana”, l’única que podia fer ombra a la “llengua francesa”. Qualsevol llengua literària és un exercici d’abstracció respecte a les llengües quotidianes que parla el “poble”. La uniformització lingüística d’Itàlia o de França és un fet recent, i a mitjan segle XVIII la realitat era la d’un continu dialectal en tota l’àrea romànica.
Algarotti parla dels autors clàssics i de la “fidelitat” a les llengües respectives. Però si aquests autors són clàssics és per haver fixat una llengua arcaitzant. El model dels llatins era la llengua romana formal de Ciceró. El model dels grecs era la llengua àtica dels oradors. Alguns dels autors llatins clàssics tingueren com a llengües familiars les parles bàrbares (púniques, amàzigues, gal·les, etc.). I també més d’un autor grec clàssic tenia com una altra de llengua de partida (Llucià de Samosata, l’arameu, per exemple).