Coc Ràpid

A l’hivern és espectral, el veu des de la finestra, un cos sec fet de nusos, vestit amb esparracs de grisa pols, els llargs braços són tentacles que urpen la terra. És la imatge corprenedora de l’ésser vençut pels anys i els vents arribats d’arreu.

Ara és un altre, vestit de rosa malva, com si la deessa benèfica compadida de la seva nuesa l’hagués cobert de petites flors.

S’hi apropa. Flors sense flaire. Bellesa inquietant creada per al plaer de la mirada, el consol de la pèrdua, el desmentiment de l’impossible.

És el vell arbre de l’amor que s’arrapa amb les descarnades arrels a l’alta xemeneia, ahir orgull del segle industriós, atalaia de gavines avui.