Estimat President, mai no ho hem oblidat.
Eren ja tocades les 6 del matí ennuvolat d’avui fa 66 anys; camines lentament, són els últims moments de la vida que fuig, del contacte dels teus peus -sabatilles de roba blanques – amb la terra, de l’amor als fill Maria i Lluís i a na Carme, " l’esposa més estimada". A penes un dia abans li deies a l’última carta :
"Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré. Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m’estimes i has d’estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això. No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."
Camines, envoltat d’un silenci respectuós amb la teva dignitat, lentament, des del pati d’armes del castell al fossar, la creu alçada al devant per un soldat, el fum de l’última cigarreta voluta tènuement. Claregen les taques de llum entre els núvols, amb passa decidida vas fins al peu del mur, rebutges la bena als ulls, la teva mirada abarca els teus 58 anys de vida i, mentre les bales arriben, del fons del teu cor surt el crit ferm que ressona per sempre : Per Catalunya !".
Eren dos quarts de set del matí. El mocador blanc a la butxaca esquerra de l’americana que sempre t’acompanyava es tenyí de roig de sang. Fou l’única flor del fossar, la flor gegantina que omplí l’aire de l’aroma de la catalanitat.
Vas viure els anys de fúria apassionada, de trencaments dolorosos. Et reservaven el dolor més viu i et trobà preparat, net, resplendent de dignitat. Així et veiem, i et veuran sempre. El nostre President Màrtir.
Avui, 15 d’octubre, la tristesa, el respecte i l’orgull és el color de la pàtria. Rep ,estimat President, el nostre homenatge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que morir al crid de visca Catalunya lliure és més bonic.
En ve el pensament un acudit, d’un capità mentre deia als seus soldats. El deure d’un bon soldat és morir per la seva pàtria. Al que un soldat li respon, no senyor capità, el deure d’un bon soldat és fer que l’enemic morí per la seva.