La mort d’Adolfo Suárez n’ha estat l’últim exemple. Llargues cues de persones per a desfilar davant d’un taüt on reposaven les despulles d’un home volgudament oblidat per l’estament polític, una munió de càmeres rivalitzant per a captar una paraula, un gest equívoc, dissonant, aplaudiments i discursos panegírics amb lloances i llacunes calculades. El ritual de la mort física del polític. L’elogi fúnebre i els tòpics del gènere.
En els panegírics famosos és un element central la personificació de la “Nació”, en els que hem escoltat s’ha personificat “la transició”i s’ha definit la democràcia com un encàrrec àulic, del mateix rei.
El que vol dir que la democràcia no es guanyà, que no la guanyà la ciutadania resistent, ni el sindicalisme actiu, ni els morts ni empresonats, ni els treballadors i estudiants als carrers, ni la política a la clandestinitat. El que vol dir que la democràcia actual fou gestada pel i des del franquisme i que aquest hi és inscrit de manera perdurable.
L’elogi fúnebre ha estat el de l’oblit. Tot se’ns donà, res no guanyàrem. L’inoblidable 11 de setembre de 1977 i el crit unànim català de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” no existiren. Oblit. I la Generalitat fou restaurada.
L’oratio finus d’Adolfo Suárez ha estat la de l’Espanya política d’avui. Ha estat també una advertència: No hem de cedir ni oblidar Han de sentir el nostre crit fort i incansable de “Llibertat i Independència”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!