El propassat dia 2 del mes que som el Govern aprovà el Decret regulador dels Premis Nacionals de Cultura que relega la llengua catalana a minoritària tal com es llegeix a l’article1.2 que estableix
“S’ha de tenir una cura especial a prendre en consideració les obres que emprin el català o l’occità, aranès a l’Aran, com a llengua d’expressió, quan escaigui, per la naturalesa artística o creativa.”
El Govern català ha esborrat per decret de manera insultant l’existència de la llengua nacional a Catalunya. El premi Nacional de Cultura a la Creació Literària podrà atorgar-se a qualsevulla obra que hagi contribuït “singularment a la cultura catalana i al seu enaltiment”, sense importar en quina llengua hagi estat escrita.
Ben segur que el conseller Mascarell, proposant del Decret, no té a l’imaginari que el president Mas hagi d’atorgar el Premi Nacional de Literatura a una obra en rumanès o àrab, per exemple, però ben segur que veu a l’escenari un escriptor o escriptora rebent el guardó de la Cultura Catalana escrita per una obra en castellà.
Ja ho digué en Javier Cercas, a la tornada del Saló del LLibre de Paris, on hi anà convidat per l’Institut Ramon Llull. Cercas afirmà que era bo per a la literatura catalana anar al Saló amb “la gran”. Anys fa que el conseller Mascarell comparteix aquesta opinió, la publicà l’any 1999 a “El Llibre Blanc de la cultura a Catalunya. Un futur per a la cultura catalana”, quan era l’ideòlog de la cultura socialista des de l’Ajuntament de Barcelona. Allò nacional, llengua inclosa, era essencialista i provincià,
“amb una concepció de la llengua tal, que només és català allò que es diu, s’escriu, es parla i es pensa en català” (pg.87),
“la identificació entre llengua i cultura ha tingut un efecte nociu en el concepe mateix de cultura catalana …el castellà ha quedat relegat a un paper secundari com a idioma de cultura.” “És del tot imprescindible que la produció cultural en castellà pugui accedir a la categoria de bé públic que fins ara ha estat reservada a la producció cultural en llengua catalana. (pg.90 …).
Mascarell ha imposat el seu ideari, Carles Duarte s’ha transformat sorprenentment en un convers de la nova política , la seva col·laboració ha estat fonamental per a aconseguir que el Govern hagi ratificat la desaparició de la literatura nacional i que hagi estat inclòs al Decret que la literatura catalana és una literatura minoritzada que necessita una consideració especial. Aberrant!.
Una mala notícia per a la nostra llengua i literatura i per al nostre projecte educatiu i nacional. Un greu error del nostre Govern.
Amb tot el respecte per la magnífica literatura castellana, cal recordar que ja té prou avaladors i ja está reconegudíssima. Al respecte, recordo la resposta magistral de Salvador Espriu en ser preguntat, a la TV espanyola, perquè no publicava en castellà. Sens dubtar-ho, va dir: “Porque no hace falta traer leña al bosque”.
Em sembla bé que a Catalunya s’estimuli, a més a més, la bona literatura en qualsevol llengua -i, per descomtat, en castellà-, però el Premi Nacional hauria de reservar-se per a la literatura catalana: em sembla tan evident, que no entenc com no ho veuen.
No puc estar més d’acord amb el que dius.
En aquesta Transició que estem vivint, sembla que la Llengua Catalana serà l’equivalent a la Monarquia a la Transició espanyola.
A Espanya van colar el Rei i aquí ens colaran l’espanyol. Si no es planta cara de valent davant de CiU i ERC i certa societat civil.
Del tot d’acord amb l’article.
Fa 5 hores ·
Josep Castany, Director de Catalunya Acció
I doncs, que fem? què esperem? Fa més de 30 anys que esperem de veritat!
El nostre comportament amb la llengua, o més ben dit, el comportament amb la llengua dels nostres dirigents i elits polítiques dels darrers 30 anys delaten la misèria nacional i humana que ens ha portat al fracàs més absolut, amb aquesta manera de fer estem condemnats a la inanició lingüística.
De la manera com hem enfocat la llengua hem demostrat debilitat, falta de convenciment, por absoluta, manca de determinació, i tot això ens ha fet mesells i absolutament indignes. Despertem ja d’una vegada si de veritat volems ser nosaltres mateixos, o sigui, volem ser lliures, responsables i independents! La nostra llengua s’ho val!
Tantes paraules buides com “estructures d’estat” i demés parafernàlies que ni Mas ni Junqueras practiquen. Trenquem la tonteria mental que ens tenalla. Reaccionem! Collons!
Siguem insubmissos ara mateix! Insubmisos amb nosaltres els mateixos catalans, no ens excusem amb els castellans i els espanyols si som nosaltres els primers que actuem com a miserables colonitzadors!
Algú pot demanar-se si aquestes dues literatures, les d’emigrants i immigrants, són «autènticament catalanes». No sé què vol dir «autènticament», però que són catalanes no n’hi ha cap dubte. Un poeta català que tot just debuta en alemany em preguntava fa poc exactament això: si el que feia era literatura catalana. Tenia molt clar que no era alemanya. Si es fixava en els referents propis, veia que la majoria seguien sent catalans. Si es fixava en la llengua, s’adonava que emprava molt més els elements expressius de què el català està mancat que no pas els propis alemanys, cosa que «estrangeritzava» els seus textos a ulls germànics… Un altre amic, pintor, sempre havia estat reticent a considerar la seva pintura «catalana». Ara que treballa a Alemanya no en té cap dubte, i això que la seva tècnica està més influïda per pintors alemanys ara que mai.
Si som capaços de considerar els «nous catalans» catalans, tampoc no ens ha d’escamnar considerar les seves produccions literàries catalanes. En resum, el que és una mala notícia no és per a mi l’aprovació del decret, sinó en tot cas l’ús que segurament se’n farà.
En definitiva Mascarell ha continuat fent i sent allò que feia i era amb el PSC. Un socialista més d’aquests que fan passar l’anticatalanisme per universalisme i que en el fons consideren la cultura catalana com un signe de provincianisme.
El problema no és Mascarell, que ha seguit fidel a les seves conviccions, tot i que no al seu partit.
El problema és el govern i un president Mas acomplexat, ideològicament en mans de personatges que fa temps que li han pres el timó i va a la deriva.