Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

15 d'abril de 2013
2 comentaris

La irressistible seducció del mot “república”

Jo sóc republicana, quina altra cosa podria ser qui vol que Catalunya sigui un Estat? perquè, ateses les referències històriques pròpies, és cosa òbvia que el règim polític de la Catalunya independent serà una república

Pel fet inel·ludible d’esser catalana no puc entendre i, a més, ho considero una excentricitat, que els partits catalans independentistes o “sobiranistes” demanin, discuteixin i s’esgargamellin en tota mena de fòrums gairebé exigint que Espanya sigui una república.

Em pregunto què ens importa el règim polític espanyol. Si Rajoy fos president o president del govern de la república espanyola no patiríem el que patim?, si els governs espanyols postfranquistes, socialistes i populars, haguessin estat republicans, ens haurien tractat de manera diferent?… No és l’existència de la monarquia espanyola el que  nega a la societat catalana el dret a decidir sinó la voluntat del PP i el PSOE, la dreta i l’esquerra espanyoles. 

Al segle XXI és força ingenu creure que el nom “república” i els “valors republicans” forjats al XVIII i al XIX canviarien la fesomia espanyola, potser l’actitud dels nostres diputats i polítics independentistes o “sobiranistes” vers la demanda d’una Espanya republicana  és un exercici nostàlgic, fruit de creure que defensar el republicanisme espanyol és encara defensar un patrimoni de l’esquerra.  Fins i tot és una ingenuïtat arribar a imaginar que un espanyol vivint en una república seria diferent del que ara viu en una monarquia. 

Siguem conseqüents!. Els catalans quan cridem “República!” fem un crit de combat per la independència de Catalunya, per la República Catalana, no pas per l’espanyola.

Ja s’ho faran!…

  1. Correcte: ja s’ho faran. Evidentment, sempre és millor, en condicions democràtiques, una república que no pas una monarquia, a Espanya també; però el règim polític espanyol no ha de ser gens una preocupació nostra, més enllà de la solidaritat internacional. Hi ha una arrel catalana en tot això, de tota manera: el rebuig cap a la dinastia borbònica. Tot i que no és la nostra guerra, la idea d’enderrocar els néts de Felip V ens atreu sense remei. És la venjança. Però, tornem-hi, ho has dit molt ben dit: ja s’ho faran!
  2. Ho vaig llegir de Nichos Kazantzakis i no he oblidat mai: ” aquell qui treballa i lluita en un tros de terra, treballa i lluita en tota la terra”
       També hi ha l’afirmació de Terenci -validada per Marx-: ” res que sigui humà m’és alié”.
       …o de Hemingway “no preguntis per qui toquen les campanes; estan tocant per tu”
    M’importa -i molt!- tot el que passa en qualsevol part del món; Espanya inclosa.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!