Coc Ràpid

La flor blava que Novalis convertí en allò que mai no trobarem, l’idealisme màgic.  La flor que té el color blau de la melancolia i la tristesa, el color amb què Goethe vestí el malaurat jove Werther, la imatge irresistible del romanticisme alemany.

L’elegant aquilegia, la que recull l’aigua en les seves fulles, la flor hermafrodita de l’alquímia, la dels cinc pètals nascuda al llunyà Paquistà, l’ancolie que els francesos lligaren amb mélancholie, l’amor i la mort. La flor blava.

Novalis, el jove poeta, filòsof, místic, enginyer, la veié en la pintura de Friedrich Schewedenstein i la convertí en el tema de la seva novel·la “Enric d’Ofterdinger”, un trobador del segle XIII, el segle de l’avantpassat que inspirà el seudònim poètic, “el qui guanya noves terres”. La flor blava o el diàleg entre el somni i la realitat, la finitud i l’eternitat.

El blau ultramarí té la intensitat de la ferida oberta per la mort de l’estimada promesa, Sofia,  la nena-dona de 12 anys de qui s’enamorà i que morí de tuberculosi als 15, quan ell en tenia 26. Vespre rera vespre l’amant anà al cementiri on ella reposava; la mort i l’amor conversen en l’obra poètica, als “Himnes a la nit” escriu adolorit “Si se m’aparegués encara que fos de lluny, encara que només fos una vegada. Santa melancolia!, eterns duren el meu dolor i llàgrimes: per què , Senyor, no em converteixo en pedra?” i  fa la pregunta inquietant “Ha de retornar sempre el matí?”. No, el matí no retorna sempre, ni tampoc quan un any més tard Novalis es promet a Júlia, ell morirà quatre anys després de la mort de na Sofia, la tuberculosi serà també la seva enemiga.

El destí color blau profund com el de la flor blava, la flor de la melancolia sense fi que floreix el mes de maig o juny, la flor del romanticisme.

“L’onada de la joia s’estavella contra els esculls de l’eterna tristesa”. Georg Friedrich Philipp von Hardeberg, “Novalis”. !772-1801.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!