El fil roig del teatre català semblava trencat. Guimerà, Pitarra, Segarra eren noms pretèrits, recordats com a representants d’una època esplèndida, sepultada. A finals dels anys ’50 i començaments dels ’60 ens alimentaven de Buero Vallejo, Sastre, Casona, Priestley, Miller, Williams… Un joveníssim autor ens sorprengué amb una obra teatral diferent, genuïna, escrita en el català que parlavem i on es respirava la realitat que vivíem. “Una vella, coneguda olor”.
“Una vella, coneguda olor” fou la promesa del que aquell jove de 23 anys havia de fer i la prova lluminosa que el fil roig de la dramatúrgia catalana no s’havia trencat. Una declaració d’orgullós i confiat amor a la llengua i al teatre, en els moments més foscos de la repressió política i cultural.
Benet i Jornet ha omplert durant 50 anys el nostre imaginari amb la seva literatura dramàtica i la creació d’inoblidables històries en el nou gènere de “sèries” de la televisió catalana. Res de la nostra societat no li fou aliè i amb la seva obra va fer visible el que no vèiem i possible el que crèiem perdut. Intel·lectual anti-elitista, refractari a l’adulació i falsedat, fou el mestre generós de joves autors que avui asseguren la fortalesa del teatre català. Figura cabdal de la nostra literatura, res en ell era aparença o simulació sinó realitat i veritat.
Ha acabat la seva vida rodejat d’amor, el bell preludi del seu repòs en l’escenari etern feliç, pur i senzill on ressonen els nostres aplaudiments.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!