Coc Ràpid

Francesc Camprodon, nascut l’any 1818 a Vic de família benestant, llicenciat en dret estimador de la política activa, membre del partit liberal, diputat i per raons ideològico-polítiques exiliat a Cadis el 1840, descobrí la seva vocació literària al voltant de l’any 1850 quan a instàncies del seu amic l’actor José Varelo escrigué l’obra teatral “Lola”, drama romàntic que estrenat a Madrid al 1851 amb el títol “Flor de un dia” obtingué un gran èxit. Des d’aquest moment es dedicà a escriure teatre, poesia, llibrets de sarsuela – l’espectacle de moda de l’època-  tant en castellà com en català.

La seva obra més coneguda fou la sarsuela “Marina”, musicada per Emilio Arrieta, de la qual des de la seva estrena l’any 1855 i la seva conversió al 1871 en òpera ha perdurat en l’imaginari popular el crit joiós del tenor entrant a escena cantant “Costas las de Levante, playas las de Lloret, dichosos los ojos que os vuelven a ver”.  Identificat amb la voluntat de la Renaixença, el moviment que situà el català com a llengua literària i de cultura després dels segles de diglòssia soferts, Camprodon escriu obres teatrals en català, com la costumista “Teta , la gallinaire”, escrita en un català senzill i proper i també poemes. Autor dramàtic i llibretista aplaudit i poeta discret i fins i tot “ripiós” com titllaren el poema en  quintets que dedicà al general Prim amb motiu del triomf de Wad-Ras.

El 26 d’abril de 1860 se signà el tractat del final de la guerra africana, Prim en fou l’heroi, la nit de l’11 de maig se celebrà un acte patriòtic de reconeixement al Teatro de la Zarzuela de Madrid i allí Camprodon repartí entre el públic còpies del poema dedicat al triomf del general reusenc:

Ja que de gloria vens fart, / t’envio mon Deu te guart/ sols perque l’entenguis tu,/ perque aquí, la major part/ se quedaran en dejú.

Volent desfogar son cor/ desde lo cel en lo bell cim,/ amb gemechs de patri amor/ escrigué Roger de Flor/ aquesta carta an Joan Prim:

“Amich Joan: jo sent/a contar cosas tan estranyes/ de la dolça patria mia/ que aixís qe arriv’n Sugranyes/ vaig tenirne una alegria.

Contam tot lo que hi ha hagut/ li vaig dir: fesme una arenga/ mes lo pobre no ha pogut entre mitj de las estrellas/ voliem deix clavada / las nostras barras bermellas.

Joan, traslada’la la veu/ d’un valent que’t recomana/ la joya de més gran preu/ de Roger, que’t deixa / hereu de la gloria catalana.

a Déu, Joan Prim, á Déu,/ no’t fa falta lo bras meu/ per guanyar en la campanya!/ sentí tu, jo prech á Déu/ per la bandera d’Espanya.

Fins al cel ha resonat/ vostre ardent alé de coro,/ y tot lo cel ha cridat:/ Es lo vent de Montserrat/ que’ls empeny de cara al moro.

Fins d’aquí que un nou envit/ exigesca nova lleva, / ab salut y santa nit/ molts recados de part meva/ a la dona y al petit.”

Ben bé una broma, la primera i última estrofa és el que ho fan creure, en tot cas el “poema” és avui part de la nostra arqueologia literària.

Francesc Camprodon i Safont nasqué a Vic l’any 1816, es casà amb Concepció Borrell amb qui tingué set fills, morí a l’Havana al 1870. Recordat fins avui pel famós cant del tenor a la “Marina” fora d’escena, l’arriscat “Costas las de Levante, playas las de Lloret…” i per la no menys famosa “Teta, la gallinaire”, convertida per obra de l’autor en genuïna expressió costumista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!