La irrupció al sistema político-social de la dicotomia sobre el futur de Catalunya independent o dependent ha posat a prova la solidesa de tots els partits polítics catalans sense excepció i ha deixat en evidència l’ambigüitat i feblesa d’un cómode tòpic socialista, el de “les dues ànimes” del PSC , mantingut fins ara malgrat que una de les dues ànimes havia desaparegut fa molts anys sense cap mostra de dol pels seus membres.
“Avancem” i NEC” són formacions nascudes per la convulsió política que ha comportat el 9N a la si del PSC-PSOE, els seus dirigents representatius, Elena i Maragall han abandonat el partit i inauguren una travessa ambigüa. Han anunciat que volen construir una alternativa socialista al PSC-PSOE, és a dir, un PSC d’obediència catalana. L’anunci no és convincent.
Un nou PSC?. Per quina raó?. Al país i al Parlament ja existeix una força política “socialista” i “d’esquerres”, és ERC. Per què, doncs, un nou partit?, per què Avancem-NEC prefereix convertir-se en una marca blanca d’ERC a les eleccions municipals podent ésser ERC?. Per a tenir una dosi més alta de força negociadora amb ERC, potser?, o perquè el seu vot és SI a la consulta i POTSER SI-POTSER NO a la independència?.
Avancem i NET no tenen una història pròpia que els sostingui ni per ara han tingut la capacitat d’atreure els “històrics” Nadal, Geli, Tura … Si són formacions que defensen la independència de Catalunya què les diferencia d’ERC? i si no la defensen quin socialisme català diferent del PSC propugnen?.
De quin partit seran marca blanca?. I, d’altra banda, tenen cabuda ara les velles pràctiques?.
Recordo que el 3 de juliol farà 100 anys del naixement de Joan Vinyoli. Em proposo comentar un poema seu cada dia al meu bloc durant aquesta Setmana Vinyoli.