Coc Ràpid

La vella dama agonitza al seu hotel de París, mana que el seu cos sigui sepultat al cementiri de Louveciennes, el lloc on ha viscut llargues temporades els últims trenta-tres anys, al  “chateau” des Sources que adquirí al bell mig del poble, prop dels boscos frondosos de Marly, des d’on, mentre pintava, podia veure el curs del Sena i escoltar-ne la remor sorollosa de l’aigua.

S’enamorà de Louveciennes quan fou cridada l’any 1786 per Madame du Barry  per a fer-li un retrat, al castell que la poderosa favorita rebé com a regal pel rei Lluís XV .  Élisabeth Vigée té només 31 anys, és una retratista famosa, una artista del pastel,  “l’orgull de França, el llapis immortal” , la bella pintora que ja ha fet trenta retrats de la reina Maria Antonieta,  membre de l’Acadèmia Reial, famosa des dels 12 anys. No fa gaire que s’ha separat del marit, el marxant  i gran expert en obres d’art Lebrun, s’hi casà jove, als 21 anys, fou la manera de sortir de casa , fugir del padrastre i de la mare, era un home gran, més gran que ella, jugador i home de moltes dones i malgrat els advertiments ,” millor faríeu de lligar-vos una pedra al coll i llençar-vos al riu que de casar-vos amb Lebrun” que li féu el joier de la corona, s’hi casà. De les dues filles que nasqueren , una morí molt jove , l’altra, Júlia, l’acompanyarà durant un temps a l’exili.

Élisabeth és filla del pintor retratista Louis Vigée, nascuda el 16 d’abril de 1755 a París, als 10 anys surt del convent on els pares la dugueren per a rebre educació. La nena pinta, poc sap de lletra, el llapis i el pinzell i la música són els seus afectes, treballa al taller del pare, estudia als tallers d’altres mestres, segueix les passes de Rubens i Rembrandt, dibuixa i pinta molts autoretrats. És retratista, no es resigna a ser pintora de natures mortes, com el costum dicta per a les dones. Té voluntat de ferro, força física i mental, hàbil explotadora de la seva bellesa, dona lliure i mundana, amiga de la reina, assídua de la cort, la seva retratista, és l’artista que triomfa però és també la dona que no entén la revolta del poble, que no pot intuir-la, que no veu la misèria que l’envolta, que ni tan sols pot concebre que existeixi , que tem el poble que qualificarà en les seves memòries de “xusma”. Fuig de França amb la seva filla , la influència del seu ex marit en les autoritats revolucionàries les facilita la sortida cap a l’exili. És el 5 d’octubre de 1789. Comença un llarg periple per Europa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!