Coc Ràpid

A la memòria endormiscada s’amagava el poeta nicaragüenc, el poeta Rubén Darío, de tant en tant algun vers sonor i romàntic après de petita apareixia sense cridar-lo. El recordà quan rellegint Novalis retrobà la flor blava, i el color del somni i anhel inassolible. “Azul”, l’obra publicada quan Darío té només 21 anys, trenca la serenitat grisa del vers castellà i inicia de manera rutilant i sonora el modernisme de la literatura espanyola. “Azul”, diu, “representa el color del somni, de l’art, el color homèric i oceànic”. Darío reescriu el blau brillant dels mars i rius de Nicaragua, la flor blava de Novalis,”l’art c’est l’azur” de Victor Hugo i hi reincorpora l’exotisme d’altres blaus arribats dels contes orientals. El somni tancat en el blau.

El poeta té en una gàbia un ocell blau, l’anhel que el consumeix. “Sí, dins de la gàbia del meu cervell és empresonat un ocell blau que vol la seva llibertat”. És el primer conte d'”Azul”, “L’ocell blau”. Quan l’ocell canta , el poeta escriu versos a Nini, la dels ulls blaus; quan l’ocell colpeja els barrots de la gàbia, el poeta beu i beu i té un vi trist. El poeta vol fugir com l’ocell que el turmenta, una bala al cap acaba amb el seu sofriment, el conte i el somni blau finalitzen “avui, en plena primavera, deixà oberta la porta de la gàbia al pobre ocell blau”.

La flor blava floreix a la primavera, el blau ocell troba la llibertat en primavera. El temps de la immensitat blava.

Inoblidable el record d’una nena, “o la libélula vaga de una vaga ilusión…” Rubén Darío, 1867-1916.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!