Coc Ràpid

El passat és sovint una càrrega feixuga, un llast , una àncora que impedeix enlairar-se i canviar.

En l’àmbit polític els partits de caire ideològic conservador no pateixen el passat com un element obstaculitzador, perquè la seva idiosincràsia s’alimenta d’aquell, viuen en ell convertint-lo en present amb la mateixa vella fesomia de principis, valor i cultura. La relació de l’esquerra i el passat és diferent. 

Des que a l’agost de 1789, a Versalles, l’Assemblea constituent donà nous valors simbòlics a la dreta i a l’esquerra, els partits polítics d’esquerra proclamaren que ells representaven el bé , la bondat política. Les grans conquestes socials i llibertats foren obra de l’esquerra. I la història que fou d’èxit es convertí en runa ideològica amb la caiguda del mur físic i ideològic de Berlin dos segles més tard i els vells partits socialistes des de llavors intenten reconstruir aquell passat i no pas construir quelcom nou.

En un espai més petit i proper, l’esquerra catalana, PSC i IC -V, no ha superat els quaranta anys últims viscuts, ha envellit, no ha escrit un relat nou per als nous canvis essencials socials, malgrat reaccions i formes diferents. 

El PSC s’ha tancat en el seu nínxol, cada dia més estret i fosc, amb color d’orgull rovellat. El seu futur Secretari General, Iceta, persisteix com Santos Dumond a la vella i oblidada cançó, a “voler dirigir un globus amb aire només”, indiferent a l’opinió social sobre el 9N, creu que el socialisme no s’equivoca, creu que els altres són els equivocats. Iceta ha enfonsat el PSC en el passat.

IC-V, malgrat el canvi de sigles i rostres, amb Camats i Herrera al capadavant, està desorientat per l’aire xafogós que sent xiular a la seva esquerra, és la “nova esquerra” que els recorda uns joves que ells no foren, una nova esquerra sense passat, activa amb futur incert però amb un present espurnejant. IC-V intenta aixecar la veu i el puny com ells, però els separa tenir un passat que ara aquells comencen.

El passat és una càrrega feixuga. I el centre?…