He remirat la cartellera d’espectacles d’un diari en castellà, un dia de cada dia. Ni una sola pel·lícula en català programada a les sales d’exhibició de Barcelona; el teatre té millor sort, les obres són majoritàriament en català i la cartellera ofereix en català les dades orientatives sobre horaris, venda d’entrades, etc. Em pregunto si la cartellera és la fotografia de dues Barcelones culturals, de dos públics : el català adreçat al teatre , el castellà consumidor de cinema. N’observo els públics, la llengua no els distingeix.
Perquè només, doncs, hi ha cinema en castellà?. Les causes són diverses i plurals. M’allunyo en la història : arribo al primer quart del segle XX.
El Paral·lel borbollejant, el carrer barceloní del teatre i el cinema on obrers i burgesos es trobaven. El seu pare, vingut d’infant a ciutat des d’un poble de Castelló avui negat per les aigües del progrés, visqué la infància i joventut a un carrer estret, d’aire espès, del cor del Barri Xino. Un carrer d’immigrants, treballadors a les feines del port, descarregadors del moll com l’avi (un cenetista fort, ros i d’ulls clars) . La part del darrera de la casa -dempeus encara , últim testimoni d’un temps desaparegut – mira cap al Paral·lel.
Els teatres oferien obres en català, operetes, sarsueles. El cinema era mut, personatges gesticulants i maquillatges profunds subratllats per l’acompanyament musical d’un piano i la lletra dels subtítols. El pare, un nen que ja treballava, entrava al cinema de franc "llogat" per l’empresari o el públic i llegia en veu alta la lletra escrita per a uns espectadors en gran part analfabets. En Vicens no sabia pas català. Aquell primer cinema, el cinema mut, era ja paradoxalment en castellà i en aquesta llengua ha seguit fins ara.
Així començà la història, d’altres fets s’hi afegiren que han convertit les cartelleres del cinema a Catalunya en la prova lamentable d’un fracàs. Serà motiu de noves reflexions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mentre llegia el teu comentari m’he adonat de la circumstància que en el moment d’introducció del cinema (amb veu) a l’Estat -anys 20- coincideix amb l’època dictatorial de Primo de Ribera.
És una bonica història, probablement no mancada de raó.
Però les raons d’avui dia no crec que calgui remuntar-les als anys 20. Les distribuïdores no programen en català perquè "no cal". Tenen tota la raó. Només podem redreçar això amb aquestes alternatives : (1) boicot al cinema en espanyol, (2) una legislació decidida per part de la Txene, sense manies i sense romanços, o (3) operacions "alternatives" (ja en vaig parlar no fa gaire…)
Us hi apunteu, els de CiU a l’opció 2 (la més raonable) ? Mireu, passades les eleccions, poseu-ho sobre la taula. Segur que altres s’hi apuntaran. Això ho podem guanyar (per exemple, obligació de programar el 50% en català).