Pot semblar una fantasia, però aquella nena aprengué a l’escola a escriure manuscrits veritables – ella i moltes d’altres criatures. Conserva encara avui manuscrits de diverses etapes : paperets escrits a la vora de la cuina econòmica algunes tardes d’hivern, un parell de quaderns d’escola decorats amb sanefes de colors (els trobà al pis dels pares quan morí la mare, guardats en una vella carpeta amb gomes) i el bloc (abans tots eren de paper) d’apunts d’un curs d’història de la filosofia dictat a la Universitat pel Dr. Gomà.
Si, sembla impossible. Encara manuscriu, li sembla que aquella lletra clara, menuda avança viva pel damunt del paper. Quan el seu germà entrà a la Universitat , el pare comprà la màquina d’escriure, un artefacte prodigiós que ella mai no pogué dominar, la tinta emfasitzava capriciosament lletres i paraules contra la seva voluntat i els errors es mantenien sobre el paper com un escarni permanent. Més tard adquirí una petita màquina el·lèctrica que no arribà a emprar, començaven els ’80 i amb ells arribà l’ordinador. I ja tot fou ordre, pulcritud i certa monotonia.
A ella li semblà que l’scriptura ordinata era la metàfora d’una societat impersonal, individualista, de neta aparença. Una societat de semblants però no d’iguals. Malgrat l’acràcia que de petita la dominava s’avingué a passar els esborranys en net a la màquina miraculosa. Acceptà així el nou ordre. Escriure a mà era l’últim reducte del puny serrat i el manuscrit la radiografia de l’ànima. O potser no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És curiós però jo divideixo els sistemes d’escriptura en dos grups. Al primer hi encabeixo els escrits amb ploma, bolígraf o màquina d’escriure, manual o elèctrica. En el segon, hi incloc els escrits amb llapis o amb ordinador.
Per què? Els primers són incorregibles, i els segons es poden modificar; son els que he emprat sempre que he pogut.
Com que sóc persona poc lineal, tots els meus quaderns dels anys seixanta, estan escrita a mà, fins l’any 1979, que vaig comprar-me la primera impressora per a l’ordinador.
No, no he perdut els escrits d’aquella època, quan he anat actualitzant els ordinadors –encara faig servir la mateixa marca–, m’he preocupat de compatibilitzar els formats antics amb els nous.
Com que a l’escola no volien els deures a màquina, vaig fer investigacions i vaig trobar un curiós llapis alemany, que es podia esborrar amb una goma normal, però que si s’humitejava l’escrit amb un pinzell, semblava fet a ploma. Em va durar quatre anys. La meva dona, ho sap, i de tant en tant em compra uns bolígrafs que venen al tot a cent de la cantonada, que es poden esborrar amb una goma que duen incorporada. Però majoritàriament faig servir portamines de 0,5 mm amb mina tova.