“He volgut escriure aquest tractat en llengua Cathalana per algunas justas causas. Primo, per ser esta llengua la mia natural, y per fer aquest be à la nacio Cathalana; à la qual y per la qual tinch y dec yo tenir qualsevol servici per ben empleat. (…) Y cert es gran llastima, que essent la llengua Cathalana usada en los Regnes de Cathalunya, Valencia, Sardenya, Mallorca , y altras Islas; y entesa en tres o quatre provincias de las fronteras de França y en las fronteras de Aragó; que las personas que ab ella han de predicar y ajudar a ben morir no la parlen ab la perfecció que deurien…”
En aquestes paraules escrites per en Pere Gil l’any 1600 hi llegim l’amor per la llengua, malgrat sigui malmesa, l’orgull de tenir-la com a pròpia i compartida amb moltes altres terres, i la necessitat de reivindicar-ne l’ús en les classes cultes i els eclesiàstics. L’escriptor descriu en el pròleg a la seva obra “Modo de ajudar a ben morir als qui per malaltia o per Justícia moren” l’estat de la llengua a finals del segle XVI que correspon a l’època d’estancament o latència de Catalunya.
Al 1600 quan Castella s’havia convertit ja en Espanya, Catalunya romania geogràfica, econòmica i històricament al marge de la península, temps feia que havia deixat d’ésser la potent força de la Mediterrània, sofria en les seves terres costaneres les incursions de pirates i corsaris, l’afligia la baixa demografia i malgrat tot seguia essent un poble lliure. L’amenaça que la debilitava era el poder econòmic, la força demogràfica, política i cultural de Castella; la llengua castellana s’introduïa en les classes altes, burgesia i eclesiàstica, com Pere Gil denuncia, els documents oficials en castellà incrementen al Principat la seva presència, catalans cultes assumeixen el castellà com a llengua de cultura, la impremta s’obre al mercat del llibre en castellà.
Pere Gil, nascut a Reus l’any 1551, fill del pagès Pere Gil i de na Violant Estalella, mestre en Arts i doctor en Teologia, jesuïta que exercí càrrecs importants, inquisidor que en el breu temps que ho fou publicà un memorial en contra de la cacera de bruixes, és l’autor de la sorprenent i interessant “Història General de Cathalunya”, la primera geografia de Catalunya, un estudi polític, social, econòmic i geogràfic ple de detalls que destil·la no només els coneixements de l’escriptor sinó l’amor que sent per la seva nació. Pere Gil estima la seva llengua i li dol amargament, com expressa al pròleg del tractat del Ben Morir, la secessió lingüística, l’afebliment de la consciència de la unitat de la llengua en els diversos territoris de l’antiga Corona catalano-aragonesa, quan fa quasi un segle que a València s’ha generalitzat el nom de “valencià” pel de “català” i al Rosselló i a Mallorca del català alguns ens diuen “rossellonès” i “mallorquí”. Gil és un home important, un eclesiàstic admirat i un escriptor reputat i malgrat les modes imperants conrea amb orgull la seva llengua i la situa com a llengua comuna del que avui anomenem els Països Catalans.
Les classes cultes i burgeses en assumir que la llengua de cultura i de prestigi econòmic i social era la llengua de Castella afeblien la llengua pròpia que es mantenia ferma en les classes populars, és a elles que Pere Gil i Estalella les procura el “Ben Morir”. Ben morir en català.
Pere Gil i Estalella. Reus, 1551-Barcelona, 1622.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I bon viure en catalana llengua. Ara i ací. I per sempre més.