Coc Ràpid

De la lectura dels resultats electorals els analistes conclouen que el bipartidisme agonitza, no em sembla una lectura correcta. El bipartidisme en sentit lat és l’element estructurador dels sistemes democràtics occidentals, consisteix en un partit o associació de partits que formen el govern i un partit o associació de partits que en són l’alternativa.

És cert que el bipartidisme clàssic agonitza en el sistema electoral però no és així quan el vot es trasllada al sistema parlamentari i de govern.

La fragmentació del vot no pot separarse de les transformacions culturals i socials de l’època que vivim en què la tecnologia ha fet desparèixer el monopoli de l’opinió i els embats de la crisi econòmica fracturen estatus i estrats. El vot de la ciutadania a partits “minoritaris” expressen la ràbia, la impotència i la recerca d’esperança de la ciutadania davant de la incapacitat dels partits “majoritaris”, que són en gran manera l’establishment polític, de trobar solucions i despertar esperança. La imatge del sistema és el del mirall trencat.

Un mirall trencat. Els partits “majoritaris” resisteixen la fragmentació, són els troços més grans del mirall trencat en què una part imortant de la ciutadania veu la seva imatge, són els ocupants d’una gran part del parlament on els partis “minoritaris” són fagocitats per la dinàmica “govern- partit majoritari de l’oposició” si persisteixen en ésser fragmentaris i no es procuren l’associació per a obtenir la força necessària per a convertir-se en “alternativa” de govern.

Tot partit polític ambiciona governar per a imposar la seva ideologia i model de societat o per l’exercici del poder i la seva estratègia és la de mostrar-se com  l’alternativa al govern. Aquesta ambició és l’essència del “bipartidisme”, govern i alternativa. 

El “bipartidisme” no es troba en estat agònic, les estratègies clàssiques dels partits “majoritaris” el voregen.