Coc Ràpid

A la serra de la Llaberia, a una  balma de la cinglera, fa uns 8.000 anys uns homes sobre un mural de mig metre d’alçària de roca calcària pintaren amb pigments vermell i torrat l’escena d’una matança massiva, vint-i-dues figures humanes, abatudes, derrotades. És la representació pintada d’una narració oral, la d’un fet terrible, de violència cruenta que aquell grup humà volgué perpetuar sobre la superfície rocosa. No hi ha escriptura,  però  abans de la seva invenció hi ha narració i voluntat de narrar.

Aquells homes narren el que no s’ha d’oblidar, el triomf sobre el grup enemic que els atacà, potser per a apoderar-se de l’aliment emmagatzemat, el càstig, la venjança. El mural descriu una massacre, és l’expressió de la violència  col·lectiva, la mateixa que 8.000 anys més tard segueix narrant la llengua escrita i la imatge, cossos desmanegats, abatuts. La història inacabable de la dominació, de la guerra. La violència ritual o reglada convertida en el nucli de l’epopeia.

(L’estudi, realitzat per Ramon Viñas i Elisa Sarriá, ara divulgat, de les pintures rupestres de Capçanes , descobertes fa uns pocs anys, recalca la importància del llegat com a patrimoni cultural i antropològic, la necessitat de la seva conservació  i la raresa de la violenta escena representada en el mural).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!