Carles Bassaganya i Serra

En aquests moments estic tornant de l’exposició internacional de Saragossa, amb el brillant TAV que ens connecta amb Espanya, però que trigarà entre tres i quatre anys en connectar-nos amb Europa. Hi he anat convidat amb una delegació de l’ACA de la qual en sóc conseller, per anar a veure l’exposició que sota el pompós títol de “Viu la més gran festa de l’aigua a la terra” ha estat organitzada a Saragossa. ////segueix////

Us escric algunes impressions que me n’he endut.

Primer, l’espai constructiu visible que ha estat ideat sobre un meandre, té una aparença d’espècie de centre comercial com la Maquinista o diagonal mar, així a cel obert. Aquesta ha estat una sensació compartida per més d’un del què hi anàvem, i té l’avantatge que no són pavellons isolats que es desmunten o es deterioren, a l’estil Cartuja, això els ha de servir per poder reutilitzar el mateixos espais.

Segona, han arribat just, just, just per acabar les obres. Això es nota per totes bandes i es veu com encara estan fent intervencions, ja no cosmètiques sinó algunes d’estructurals. Això inclou l’hotel de cinc estrelles on hem dinat i que avui n’estaven pintant i tractant tota la fusta exterior.

Tercer, en principi bona part dels països haurien d’haver muntat els pavellons teoritzant i explicant sobre els usos de l’aigua, l’accessibilitat de la mateixa o la preocupació solidària dels seu usos… a la pràctica tot i que no he vist massa pavellons, la majoria tenen un component purament turístic, això sí, amb algun adornament aquàtic, ja sigui físic o amb imatges.  Per tant, poca política de l’aigua hi ha exposada. Ens han dit que això s’està portant a terme a través del fòrum i tribunes, que com a actes paral lels s’estan fent.

Quart, el pavelló de Catalunya està englobat dins l’àmbit de les “comunidades autónomas” i la ciudades autónomas de Ceuta i Melilla. Això és ser un estat o no ser-ho. No ser-ho comporta tenir 350 metres quadrats, com totes les comunitats i punto. El nostre estand crec que és molt per consum propi dels catalans, que no per gaire ningú més. Molt pensat en explicar les reserves hídriques i sobretot les reserves que en línia es poden consultar, entre d’altres el pas d’aigua per Sant Joan o Ripoll. A l’stand ens ha rebut el delegat de la Generalitat a Espanya, en José Cuervo que ens ha fet de cicerone, amb les explicacions del mateix pavelló-sala.

Cinc, he quedat bastant parat de la gentada que hi havia. També és cert que tot era espanyol, i molt de gent d’imserso i viatge organitzat, però hi havia gent i cues bastant generalitzades.

Sisè, les ombres són comptades, que déu els agafi confessats aquest mes de juliol i agost. Penseu que avui estàvem a 36 graus de termòmetre. S’hi va de nit o millor portar factor protector solar.

Per últim, algunes curiositats que em queden a la retina. Els edificis singulars ja el tenen un ús posterior garantit. La torre de l’aigua per la CAI el pavelló d’Aragó per la junta d’aigües,… Per altra banda, han fet una parc fluvial grandiós o molt potent, que compta amb un part d’aigües braves. Malgrat tot, algun entés ha dit que La Seu no havia de patir perquè és molt petit i massa domesticat. Després tota la història aquesta de les exposicions. Avui m’he assabentat de la diferència entre una internacional, com la de Saragossa, que dura tres mesos i que no és la de primera divisió, i la universal que ha de durar sis mesos i que és la de primer nivell. Per cert, dues coses. TAV entre Barcelona i Saragossa, una hora i vint-i-sis minuts sense cap parada. I l’altre, la injecció de moral i obra pública a Saragossa posiciona la ciutat en el mapa. No només perquè ja arriba als 700 mil habitants, sinó perquè les anelles viàries, el palau de congressos i el recinte empresarial que queda, al marge dels dos ponts, estació intermodal, funicular… col·loca la ciutat ja no només com un punt intermig entre Barcelona i Madrid. En definitiva, que això no ha estat un fòrum i representa un pas endavant de veritat.

Per últim, durant tota la meva vida no havia vist en directe els borbons Felipe i Letizia. Doncs bé, avui he tingut la santa sort i ja en va dues en un mes, de fer tu per tu, amb una part de la monarquia. Me n’he allunyat tant com he pogut, per no sumar més extres en l’expectació. Què hi farem!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!