Carles Bassaganya i Serra

Avui divendres responc a la invitació de l’alcalde d’Anglès de visitar l’antiga fàbrica Burés d’Anglès, també la Cellera i el Consell Comarcal de la Selva. El Departament de Governació, a través del PUOSC, col·labora en el finançament de les obres de l’antiga fàbrica Burés per convertir-lo en un punt d’atracció sobre la industrialització, bàsicament del tèxtil, la indústria minera i de la fusta de la zona. El seu principal atractiu és i serà una màquina de vapor centenària.  El vapor de la Burés és una peça de l’any 1900, de la Maquinista terrestre i marítima de Barcelona,  ben conservada i que és considerada una joia de l’arquitectura industrial, que a més té la virtut que es pot veure i comprovar com funciona en el mateix lloc on fa ja més d’un segle va ser instal·lada.

La indústria tèxtil, aquesta de filatura, va tenir un paper molt important en l’economia de la vall del Llémena com també a la nostra comarca, el Ripollès. En el cas d’aquesta indústria anglesenca la història ha estat d’alts i baixos, vinculada també al municipi i a la seva zona d’influència. Al anys 60 va viure la seva màxima esplendor, arribant a tenir uns 1100 treballadors i era la principal font de riquesa d’Anglès. A més, en aquella època la firma Burés es va fer molt famosa pel seu producte estrella, els llençols “el burrito blanco”. Els problemes van arribar dècades després, amb la competència internacional i sobretot la no innovació que havia suportat el centre, que comporta que el 1982 s’aculli a un pla de reconversió industrial, i a principis dels 90 faci la segona reconversió, acomiadant uns 200 treballadors més. Després va sortir el famós binomi senyor Javier de la Rosa i el grup Kio, però van aguantar encara no un any, i finalment l’empresa s’acaba avocant a una suspensió de pagaments i a un pla que divideix l’empresa en tres societats diferents: buretex, filatures buretex i coma cros. Aquests tres centres aguanten aproximadament 9 anys més, però la darrera globalització econòmica comporta que entre el 2002 i el 2006 tanquin definitivament els tres.  A partir d’aquí l’ajuntament ha fet una aposta valenta, bastant diferent malauradament, amb posicionaments més dèbils com alguns del ripollès. L’ajuntament compra una part de les naus, i en concret en una part, promouen el projecte turístic i cultural per conservar  la memòria i la petja industrial tèxtil del municipi, així com de bona part de la història industrial de Catalunya.

Em solidaritzo amb aquells territoris que volen conservar el què durant el darrer segle els va fer ser el què són ara, i al mateix temps, no entenc com al Ripollès encara no ha sortit cap iniciativa per recordar i deixar testimoni de la importància del tèxtil a tota la comarca. De com bona part dels nostres municipis, es van transformar en societat quasi exclusivament agràries, a societats que van emulsionar amb la industrialització. De fet, quan la Generalitat va comprar la Colònia Llaudet de Sant Joan, en el conveni beneït per l’ajuntament s’obliva al comprador, incasól, a fer un centre d’interpretació sobre la indústria del tèxtil i de les colònies al riu Ter. És el moment de començar a recordar el compromís del 2006 i sobretot a donar una bona honrosa, respectuosa i amical cerimònia de comiat al sector tèxtil, que va fer caminar i prosperar moltes generacions de santjoanins i ripollesos. Em quedo amb un acte del mes de març de 2007 sobre la dona i el tèxtil, on a la sala de sessions de Sant Joan van acabar caient moltíssimes llàgrimes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!