Jornades Blocs i Literatura

Pel seu interés indiscutible transcric en tres parts la conferència que Marc Cerdó va fer dissabte dia 12 de maig. Esper que ell ho aprovi , en vàrem parlar :

La conversadora menuda, nerviosa i sagaç que era Xesca Ensenyat, tenc por que ara no m’escolti amb orella atenta des del Més Enllà. Per ventura ho deu fer un xic a contracor, perquè no em podrà rectificar si avui surt cap paraula de la meva boca que li desplagui.

7.6.1993

Començ amb un atac de nirvis, com és natural: no he començat res mai d’altra manera, i no crec que valgui la pena posar-s’hi per menys; així, com a mínim, em desfogaré.

A l’estiu li abellia llegir una estona a la terrassa, sempre al grat de l’oratge (tot i que les visites que rebia no sempre li ho permetien). A Xesca Ensenyat també li agradava sortir a fer passes; per contra, a l’hivern, s’escalfava davant del foc. Però com que sovint tenia fred, feia uns crits feridors si qualcú deixava una porta oberta. No sabia viure sense passar pena per tot, ni sense humor.

—¿Qué es un hombre para ti?

—Satanás. Induce al pecado.

Quan va respondre aquest qüestionari, que suposo que li va passar el personal del col·legi major Inmaculada (c/ Copèrnic, 88), de Barcelona, on es va allotjar en règim intern pels volts de l’any 1969, posaria les mans al foc i no em cremaria si m’aventuro a subscriure que ja llavors li devia resultar prou difícil morigerar la seva indòmita vena sarcàstica. ¿Cal que ens preguntem si s’ho va proposar mai?

—¿Tienes novio?

—Tengo una amanta [sic].

Mentre preparava l’edició d’Una altra vida, vaig consagrar el parell de mesos de les vacances estiuenques de l’any 2011 a llegir de forma compulsiva els papers privats de Xesca Ensenyat. Era tan intens l’anhel de lectura que em va colpir en aquell moment que jo no podia sinó prendre’m a la valenta el determini de processar qualsevol dada referent a ella.

—¿Estás de acuerdo con el actual régimen?

—No, porque desde pequeñita me ha gustado comer lo que quiero.

Durant el 2010 vaig estar preparant l’edició de Babalusa, la medusa, una novel·la que, en principi, estava previst que publiqués Edicions del Salobre.

—¿Quién crees que promocionó a Juan Carlos?

—La marca de cognac [sic] Terry, porque no es Veterano, ni Fundador, ni Soberano.

Però vet aquí que un dia l’editor Antoni Xumet em va trucar per informar-me que s’havia vist forçat a frenar en sec la producció de resultes de la crisi.

—¿Qué es para ti el dinero?

—Es [algo] muy importante porque sirve para comprar libros.

—¿Qué opinas de los que lo tienen?

—Tienen mucha surte [:] pueden comprar muchos libros.

Han sorgit més inconvenients. (De la mort de Xesca Ensenyat ençà, més que un foc no en cremaria.) Se’m va rebentar una canonada, en el meu estudi del barri de l’Eixample, i vaig dir el nom de tots els sants a l’inrevés. En veure com alguns originals seus suraven damunt un toll d’aigua, jo em volia morir. Vaig haver d’emprar l’estenedor de la roba per eixugar-los. També em vaig servir d’un assecador elèctric per intentar rescabalar part del material malmès. Alguns documents —pocs— s’han perdut de forma irreversible. Vull dir que sortir indemne d’una catàstrofe així no és fàcil.

L’escrutini de la seva biblioteca —una col·lecció de llibres és com un jardí que ha de menester podar— m’ha ocupat durant moltes hores d’insomni. A banda dels peixets de plata —insectes papiròfags enemics de les paraules— he fet qualque descoberta interessant.

3.11.03

Un llibre, fins que el lector no hi entra, és una casa buida. És el lector qui té l’última paraula sobre el grau de confort que hi ha trobat. Viatjant amb tren, amb avió, llegint en un bar on la televisió trona un partit de futbol i els homes bramen, en l’aixopluc d’un llibre hom hi pot trobar l’atmosfera d’una llar.

A la biblioteca de ca seva hi ha alguns volums robats. L’escriptora hi consignava la data completa i la llibreria objecte del furt en una pàgina de respecte. Un exemple a tall de mostra: el llibre Against interpretation, de Susan Sontag, traduït per Javier González-Pueyo i editat a la Seix Barral amb el títol Contra la interpretación, conté la remarca següent: «Robat el dia 16/12/69 a “Cinc d’Oros”». També hi ha llibres amb dedicatòria autògrafa de l’autor —cas de celebrities com Camilo José Cela o Miguel Ángel Asturias, el premi Nobel de Literatura 1967. Aquest li va dedicar, amb cal·ligrafia vacil·lant, el primer tom de les obres completes compilades per Aguilar: «A Francisca Enseñat, por su claro talento literario. Por sus versos». (És una al·lusió clara al poemari amb què Xesca Ensenyat havia debutat aquest mateix any: Ciutat de l’horabaixa.)

Entre els seus llibres també cal comptar-hi primeres edicions d’obres clàssiques, amb dedicatòria autògrafa de l’autor, adreçades a una tercera persona. I aquí voldria al·ludir explícitament a Ezequiel Martínez Estrada, qui va redactar una endreça —a Atilio Boveri Garavelli— que consta en una primera edició de la monumental Radiografía de la Pampa: «Para Atilio Boveri, en retribución de su hermoso libro “El sapo y otras cosas más”». (Davall la signatura, manuscrita, hi figura la data de 1935.) Però m’apressaré a consignar —per evitar possibles recels— que aquest exemplar en concret fa part de la biblioteca personal de Xesca Ensenyat gràcies a la donació que li féu la vídua del destinatari —ella no era sinó l’entranyable Elba-Emilia Cecchini de Boveri, alter-ego de la valetudinària anciana, argentina d’origen i amb tendències suïcides, que apareix caricaturada amb tints melodramàtics a Una altra vida.

A dir veritat, és possible fullejar a dia d’avui llibres que exhalen la bravada del tabac que Xesca Ensenyat fumava amb tant deler; al capdavall, no hi ha cap racó de la casa de Can Picafort que no me la faci evocar de forma omnipresent. (Però és sobretot a la biblioteca domèstica, el lloc on em sento més en comunió amb un esperit lliure com el seu.)

Anava a dir que he localitzat dos dietaris inèdits. Però, en rigor, només l’original situat més enrere en el temps es pot qualificar stricto sensu de tal; l’altre, en canvi, s’aproxima més que menys al llibre d’aforismes o, vista l’heterogeneïtat de la informació que conté, al bloc de notes. Així doncs, Inclemències arreplega les peripècies d’un estiu particularment tumultuós —o inclement— en la vida de l’autora. La primera entrada data del 07.06.1993 i la darrera, que m’he permès d’esmenar convenientment, del 21.09.1993. (La data que hi figura és la del 21.07.1993. Però com que la penúltima entrada consigna el 13.09.1993 —i totes estan disposades en rigorós ordre correlatiu— no em queda cap més remei que haver de suposar un error.)

Sigui com sigui, el dietari Inclemències, que s’ha conservat íntegrament tant en la versió manuscrita —l’obra és continguda en dos blocs— com en la versió informàtica, incorpora un avís escrit a llapis amb una declaració d’intencions prou reveladora: «No he baratat cap nom (tots són reals) ni duc idees de fer-ho més endavant, a l’hora de l’imprimatur. Estic preparada per afrontar les males conseqüències que sol tenir l’exercitació de la llibertat d’expressió, com les que té exigir altres drets civils. Sempre i quan es tramitin a un jutjat.» ¿Què hem d’entendre per «llibertat d’expressió» i qui s’arroga facultats que la llei no li dóna? I si una persona cau en infàmia perquè ha patit falses acusacions, ¿qui i com li repararà l’honor ofès? Xesca Ensenyat cau en un parany. Calia qüestionar-se aquests interrogants en el moment d’escriure. És per això que, a l’hora de difondre una obra profunda i valuosa com la seva, hem d’anar amb peus de plom i garbellar bé el gra de la palla: el marmessor literari no sempre pot complir al peu de la lletra la voluntat del seu testador.

¿I a qui pot importar que les al·legacions presentades contra els enemics siguin formalment irreprotxables, des d’un punt de vista judicial? Xesca Ensenyat sembla donar per segur que el lector entomarà dòcilment el seu al·legat. Ara ve a tomb citar el que afirma Enric Bou a propòsit de Josep Pla a Papers privats (Barcelona, 1993):  «Un llibre com El Quadern Gris és un exemple extraordinari de la manipulació que poden patir els textos autobiogràfics. Uns textos que sovint juguen amb la bona fe del lector i mostren, de vegades, la innocència de l’escriptor» (p. 106).

Al seu arxiu personal hi ha un caramull de fulls volanders amb nombroses apuntacions manuscrites. Deixant a banda els dos blocs d’Inclemències i el ja esmentat bloc de notes, també hi ha diverses llibretetes que contenen escrits diversos, de difícil catalogació. La seva factura no respon, de cap de les maneres, a annexos ni perllongacions. Sinó que ella probablement hauria pogut reciclar tot aquest patracol en futures creacions. Comptat i debatut, es tracta d’un material d’al·luvió preciós que fonamentalment consisteix en esbossos de projectes, en aforismes i en extractes de lectures:

10.06.97

Si el preu de l’èxit és no tenir temps per escriure, no estic disposada a pagar-lo.

Continuarà…

Imatge: Marc Cerdó, foto: E.Marco