29 d'agost de 2012
General
0 comentaris

un poema d’ ‘El bell país on els homes desitgen els homes’

ESPELMES DAMUNT LA FINESTRA
Feia temporal al carrer i la mar violeta d’aquelles hores
darreres duia plàstics eterns, anuncis gravats a
l’aigua, fems de plom disparats amb malvada cura i
els cadàvers d’un esbart de domèstiques gallines
greixoses de petroli esbucaven l’antiga superfície
transparent de marbre, enverinada.

No deies res.

Respirava l’aire de la teva pell dins l’agonia de l’or roent
que regalimava, lluminosíssim, per l’arrel de la meva
llengua que inventava els racons de l’incendi.

No deies res.

Enderrocàvem plegats els paranys de la festa prohibida.
Miràrem després la metamorfosi de les espelmes damunt
la finestra: rues de la fugacitat.
Els cossos, ara, el carrer, trangressors, atiaven el temporal.
Ens llançàrem amb els detonadors, fets amb tècnica i
erotisme il·legals, a punt dins la llargària del plaer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!