APAREIX FLAMÍNIA DEBROUX
Je me livre à la fièvre des rêves,
mais c’est pour en retirer de nouvelles lois.
Antonin Artaud
La primera vegada que la vaig veure duia un maquillatge de crepuscle i parlava fluixet com si cada paraula li sortís de molt endins; cames llargues plantades dins unes sabates negres amb taló d’agulla, potent cabellera castanya, un vestit de seda carabassa amb un escot esplendorós (vaig saber que li havien hagut de tallar els pits per mor d’un càncer i aquelles sines magnífiques eren els fruits de la medicina reparadora); boca gran amb un joc de dents que cridaven al canibalisme; nuca vulnerable.
Era amiga d’Aràlia. Va ser ella que la va convidar la primera vegada que vingué a Son Asgard a una d’aquelles festes, organitzades per Aràlia amb motius subtils (la floració d’una rosa nova, l’aniversari d’un desfici, l’arribada de la calor forta, el descobriment d’una escultura, etc.) que ja quasi no recordava.
Quan Charles, que diu que vol partir cap a Nova York i no es batega, m’ha dit que Flamínia vendria a passar uns dies si no em sabia greu he tingut un sentiment d’eufòria.
Una escena protagonitzada per Flamínia i Aràlia devora la cascada del gran llac quasi a l’alba en aquella festa en què la vaig conèixer, m’impressionà.
Flamínia recitava uns versos de Leopardi que parlaven de casals i solituds. Aràlia li responia amb versos de Ferrater que musicaven els amors fracassats i les pietats sobtades.
Després es besaren a la boca molt de temps.
No podré oblidar mai el rosa intens del cel reflectit damunt la superfície llisa del llac i aquella aura que les envoltava.
Vaig tenir una enravenada sorda i llarga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però és que es pot sortir de lletra?
Mallorca és lletra pura, viva, sedimentada, llengües de roca i perfums de lapiatz,
recórrer s’illa és vorejar la calma perfecta d’un bon poema
és que sóc capaç de sortir-ne?
Insuperable?