Le XXI siècle est là. J’avance comme chacun vers un autre pays, une autre terre du temps. En arrivant aux frontières, je jette sur la table quelque papiers d’identité et sollicite une nouvelle valse.
Marc Lambron
M’HAN ASFALTAT LA VIDA
Felipa Trobat Palerm, has agafat fort la ploma mont-blanc i el dolor t’ha fiblat com un llamp per tot el braç amb tanta d’intensitat que l’has amollat de cop. «El cervell funciona també en el dit del mig de la mà dreta amb neurotransmissors potentíssims», has xisclat mentre contemplaves el borratxo –l’ombra d’un cuc– que el plomí havia dibuixat a la plagueta moleskine. L’etzibada del mal s’ha apaigavat lentament. Aquell cuc com tros de circumferència t’ha distret de la pena. Has pensat en els sopars freds dels cucs menjadors de paraules. Era una idea que t’ha voltat molts de cops quan llegeixes els teus clàssics: Homer, Llull, Sterne, Musil, Rodoreda… La lletra viva dels escriptors grans no pot ser tocada de cuc, duu en el si de la pasta que la informa els anticossos de la mort: és desmort: és vida estotjada entre les músiques dels alfabets. Basta!, amollares en veu alta. Aquesta berruga que m’ha nat entre la carn i l’ungla del dit d’escriure, del dit cular (aquí feres la mitja) no m’ha d’aturar. Estic segura que l’han creat unes xarxes neuronals que em voldrien submergida dins els silencis. Emperò vull fer silenci en estat sòlid, escrit, com conta mestre Quignard quan parla que els ocells són aire en estat sòlid i els peixos són aigua en estat sòlid. Has agafat la mont-blanc. «S’ha repetit la feta. L’antiga fou quan tenia sis anys a l’Algar Terrer, un llogaret de la costa est en què els padrins havien fet una casa damunt les roques. Els estius de la infantesa, la mar no s’acaba mai. Només recordaré el final d’aquell darrer. Col·leccionava coses: un caragol de cranc ermità, dos botons daurats amb incrustacions d’ivori de mumare, una postal de Paestum que m’havia enviat la tia Maria Palerm amb un nedador grec, un travesser d’argent que em regalà la padrina Simona, un manyoc de pèls rossos meus, un bolígraf parker que em donà mon pare, unes cartes que m’havia enviat una amiga de Palma. No record res pus amb tret del diari on escrivia tota la meva vida. Això ho amagava dins un bosquet de pins rera les darreres cases. Aquell estiu vàrem haver de baixar a Palma perquè es morí el padrí Trobat. No vaig tenir temps de recollir la capsa de llautó en què guardava el tresor. Aquells quasi quinze dies lluny de l’Algar Terrer vaig passar pena. En tornar vaig córrer cap a l’amagatall. El bosc havia desaparegut. Tot era carretera nova de trinca. I ara, tornem-hi torna-hi: casa foravilera a prop de Sineu. La morada pròpia. Esbucada perquè es troba just enmig d’una autopista. Amb l’amo en Joan del Saler, un veïnat vinyer, hem plorat llàgrimes de sang. Basta! Quan s’aturaran! Qui els aturarà! M’han asfaltat la vida!»
CONVIT A LA PRESENTACIÓ D’ELS DETALLS DEL MÓN
DIA : 19 de gener
HORA : 20 hores
Lloc: La Central del Raval, C/ Elisabets, 6 Barcelona
Presentadors: Lluís Llach, Emili Manzano, Rosa Novell i l’escriptor
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja no és la primera vegada, sempre arran de l’autopista, que parles de Sineu. ‘A Sineu veuen el gep dels altres i no veuen el seu’, em deien de petita. No és això.
Vaig protegir una persona de Sineu de ben moltes envestides. La gent es creu molt llesta, i aquesta persona no hi era tota. Bastava això perquè jo l’estimàs.
Tenia una caseta i hi anàvem a torrar. Va fer un forn, va fer una piscina i va fer un parral de parra borda que hi estàvem a la glòria i que cada any esporgaven en forma d’arcs, damunt una estructura feta de ca’l ferrer. Va fer una portassa. Va llogar dos penjats per collir les ametles. Varen ecsecallar. Venien moros i venien cristians. Unes emblanquinadores que trobaren calç viva, l’ amararen. Varen dur graneretes de Pollença fetes de garballó, d’una casa prop del pou del Verger, trobades de miracle: pentinades amb pues com antany. Una que havia estudiat santa Teresa tenia caragoles davall un tassó, trobades quan anava a la caseta com jo mateixa quan hi vaig anar, i ens va fer dues vegades fideus de marjal, una amb gírgoles que jo hi vaig dur i una altra amb picornells també meus, però regats. L’amo d’aquesta casa, no sé si t’ho he dit, era votant del PP. Que votin el que vulguin.
Un dia que jo estava tota sola a ca meva, va venir. Ell no toca, quan se pensa que escric, i no va tocar: només que jo vaig veure la targeta que passava per davall la persiana, vaig sortir i el vaig cridar.
De tot d’una no l’havia conegut, de la manera que anava disfressat. Duia una camiseta d’aquelles tan horroroses contra l’autopista. Feia poc que unes altres camisetes color turquesa contra el Pla Hidrològic havien triomfat.
On vas vestit d’aquesta suerte, li vaig dir.
Venia per mostrar-te el cotxo, em va contestar.
Era un mercedes blau marí que s’acabava de comprar (estic cansada de vulgaritat), només que als vidres laterals hi duia cartolines contra l’autopista. Li vaig dir que ho llevàs. Li prenien la finca, no és que no tingués raó per protestar; però li vaig dir que llevàs aquells papers perquè li retxarien el cotxo i li trinxarien les rodes amb ganivets. Tot d’una ho va llevar.
Quan el vaig tornar a veure ja s’havien celebrat les eleccions; havien passat dos mesos. Em va trobar de miracle, perquè jo venia del meu poble. Havia fet de presidenta del meu col·legi electoral.
Qui has votat, li vaig dir. Ell no m’ha dit mentides mai, però no contestava.
Qui has votat, dic.
Em va dir que havia votat el PP perquè així li ho havia exigit sa mamà. És un home de prop de setanta anys. De vegades venia per ca meva per mormolar el PP. Nosaltres som votants del Pacte de Progrés i mai no ens n’amagam.
Estàs privat, li vaig dir, de xerrar malament pus mai més del PP per dins cameva. Els dels PP són uns sants.
Vaig estar molt contenta que l’autopista li hagués xapat la finca per la meitat, i li vaig dir que era una llàstima que no li haguessin pres tot quant tenia, no com aquella vegada que li vaig fer llevar els lletreros i el vaig enviar a un advocat i el vaig fer apuntar a l’associació contra l’autopista.
Si no m’hagués telefonat per Nadal, no hauria sabut si era mort o si era viu.
Una amiga de tots dos de Sineu que sempre fa caragolades diu que ha cobrat.
Revenir al cementiri em dóna una pau que no puc trobar a casa. A casa de Charles, vull dir. Théodore vol la pau ben seva i tota per a ell i qualsevol intrusió li fa nosa mentre pinta figures despullades.
Agafo un full qualsevol del plec i, com sol passar ara cada dia del món, quan suco la ploma apareix Diderot. Sense mirar-lo li pregunto, també com cada dia, quina data tenim, i ell em respon: trenta-u de juliol de mil set-cents vuitanta-quatre. Com cada dia del món.
I també, com cada dia, parlem de coses intrascendents, i ell em repeteix sempre el mateix dubte: per què portes abric? I quan jo li torno a formular la pregunta diària: "És cert el que diu Kant sobre l’emancipació de la consciència humana de l’estat d’ignorància per mitjà del coneixement?", pregunta que tinc apuntada en un dels fulls per no oblidar-la, ell em respon el que ja sé: oi tant que és cert. I aleshores ens posem a parlar del temps.