CASTANYES I AGLANS
Habitava en una terra en mutació constant, una illa en què les fronteres són fetes de carn i de mots hologramàtics…
Julià, tens dinou anys i avui horabaixa, la vigília de Tots Sants, has rebut un correu electrònic d’Isabel, amb la qual sorties des de feia vuit mesos, que et diu que no et vol veure pus mai més. Has quedat estorat. Mort. Allò devia ser una broma. Emperò ho llegies i rellegies i trobaves en l’entonació de les frases l’estil viu i aspre d’Isabel. Aquella ironia sarcàstica que gastava per quasi totes les coses i que ara t’havia pres a tu per diana. No podia ser, et repeties un cop i un altre cop. Si feia vuit dies que havíeu decidit llogar un apartament a El Molinar que et passava una companya de curs! No podia ser que ara et deixàs per mail. Li has telefonat al mòbil tot d’una que la pantalla de l’ordinador t’ha sortit dels ulls i el cap ha sabut que allò era una bomba de rellotgeria. Isabel no contestava. Ha sortit la bústia i t’has regirat amb la veu que adoraves. Has cridat a ca seva i t’ha contestat la vellíssima tia Assumpció. T’ha dit que tota la família havia partit cap Andratx perquè hi ha hagut un denou. Per molt que has intentat treure-li el motiu d’aquell viatge precipitat no hi hagut manera que t’ho contàs, el denou. Li has demanat el telèfon d’aquells parents i t’ha dit que no el sabia. I ha penjat. En aquell moment han tocat a la porta del teu estudi. Era ta mare que et venia a cercar perquè li havies promès que l’acompanyaries al cementeri de Santa Maria del Camí, on hi havia el mausoleu familiar. No li podies dir que no. No li podies contar la catàstrofe. T’has canviat el calçons i les sabates. Després has recollit aquells feixos de crisantems de tots colors que ta mare havia preparat a l’entrada. Anam amb el meu cotxe que és a l’aparcament. Baix jo la primera, perquè vaig molt carregada. Tu dus les flors. Julià, tenies una plorera fonda ofegada dins la gargamella. I unes ganes terribles de xisclar. Has telefonat a Fàtima, l’amiga coral d’Isabel. No contestava. Ufff! Quan has sentit el digues, pronunciat per aquella magrebina mallorquina que era la vostra confident, has alenat fondo. Fàtima primer de tot t’ha dit que no sabia res. Després de molt insistir t’ha confessat que Isabel i els seus pares havien anat a Andratx perquè s’havia suïcidat una cosina. Quan li tornaves a demanar per què Isabel t’abandonava, només t’ha amollat molt tranquil·lament que no li estranyava gaire, però no en sabia res. T’ha dit si la necessitaves. Li has contestat que sí, emperò que ara no podies per mor de ta mare i el cementeri. Has quedat que la cridaries més tard i li has suplicat que intentàs trobar Isabel. Enmig dels crisantems, dins l’ascensor, pareixies un ram vivent. Has tornat telefonar a Isabel i ja no sortia la bústia de veu. Cop en sec tenies la sensació que estaves dins el llagut de Jaume amb Isabel entre els braços mentre parlàveu de la Bella història del temps de Stephen Hawking. Estrelles, planetes, galàxies, fotons esclatant, neutrins invisibles… I vosaltres dos aferrats per la força de la gravitació: l’electromagnetisme amorós. Embolicat de mar i cel estelat intentaves trobar el desllorigador de l’amor. I besaves, mossegaves, els llavis d’Isabel i li donaves llengua com si fos la darrera vegada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
–
A França em quedo a viure amb un dels supervivents de la Medusa, es diu Charles. M’explica tota la història del naufragi. Em diu que Théodore, un pintor conegut de París el vol veure i han quedat aquest vespre aquí, al petit apartament de la rue Boulard. Que m’hi puc quedar, si vull. Dic que no. Que prefereixo anar a fer un volt pel barri.