Tota lectura històrica és contemporània.
B. C.
DEBADES
Per què t’agradaven tant les fotos de persones nues que es besaven? O de persones vestides. Emperò havien de ser fotos en què se sentís allò que els retratats exhalaven, la suor amorosa per exemple. I això és molt difícil. Potser ho aconseguia inventar Nan Goldin, una artista nord-americana caravaggiesca i amadora dels àlbums de besades. En una entrevista, que llegires en una Vogue antiga, la Goldin deia que per a ella els retrats íntims eren una eina que li permetia expressar l’excitació. Totes aquestes parides et passen pel cap, Magina Bassa i Oliver, mentre el pinzell del rimmel es revincla per les parpelles de dalt de l’ull esquerre, després per les de dalt de l’ull dret, i, després, amb molta d’atenció, et mires els efectes de volum i longitud dins la circumferència neònica del mirall còncau, que t’augmenta l’espectacle com si cada pèl fos un arbrissó envernissat de negre fort. I somrius satisfeta dels resultats. Agafes un pinzell, el banyes de saliva i el fregues en un pintallavis color sang presa, quasi lila. Tot aquest cerimonial el fas amb gestos lentíssims com si interpretassis una dona de trenta-set anys que fa un vídeo de publicitat per a una línia d’ADSL, que intenta convèncer els futurs usuaris del producte informàtic que allò no els passarà mai. I que en un tres i no res el maquillatge estarà col·locat amb la precisió d’un robot. T’estimaries més fer una pel·lícula sobre la lentitud amb el teu propi cas: Una actriu granadeta, que fa de guia-intèrpret perquè ara no té feina artística (t’havien ofert una cosa pels premis Ciudad de Palma i de Mal i digueres que no perquè no volies fer res per la Cirer & Simpsons), ha d’anar a la farmàcia per recollir la seva prova d’embaràs. I es maquilla mentre fa temps. Entreté l’espera amb una sessió de pintura en la qual cerca la màscara més adequada al seu estat d’ànim. Quan et poses una lluentor argentada damunt el rouge que, alhora, t’augmentarà la carnositat d’aquests llavis molsosos (encara que creguis que el morro superior és massa prim per la qual cosa sempre pronuncies la paraula “iogurt” quan et fan una foto), veus la cara que posaria en Damià quan li diguessis que esperes un al·lot seu. Si el caçares amb llaç, a la festa de Ciro’s, i li digueres que d’on sortia després de quinze anys de desaparició. I ballàreu i beguéreu com dos condemnats. I passejàreu per la Murada com dos adolescents. I el dugueres al teu apartament com una domadora ensinistra un tigre. I descobrires que les seves besades tenien el mateix gust de les dels teus vint-i-dos anys. I li entregares tota la teva vida. El tercer dia, després d’anar a veure la pel·lícula d’Isabel Coixet, encara sota l’influx d’aquella història de les profunditats humanes en una plataforma petrolífera, ell et contà tota la història de la clínica mental, de la seva plataforma secreta. L’endemà, Magina, mentre rememoraves aquella nit trobares unes paraules de Lucreci que et van convèncer: «La passió s’adreça cap a l’objecte que ha fet la ferida d’amor. Perquè és de llei que el ferit caigui del costat de la nafra; la sang brolla en la direcció de qui ha ferit.» Ara, amb la fesomia feta un espectacle de bellesa, femme fardée, surts cap a la resposta científica del teu estat amb molta de parsimònia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entre les lletres pot estar l’història que és la menys exacta de les ciències.
També hi és la politica, el dret, a respectar democraticament la voluntat de un poble a que és respecte la denominació pròpia i tradicionalment acceptada.
Hi a més a més, estàn els cientifics falsaris, que publiquen investigacions amb falsetats o s’empassasen un grapat de pobles.
Després estàn els que demunt van i se les creuen.
Que cerquen amb l’ADN infalible les paternitats, per si es papers del llibre de familia estàn malament. Per a veure si aixina divideixen la familia o consigueixen algun divorç, veges a saber quins obscurs interessos hi ha al darrera.
I no vullc parlar dels ous i les gallines.
La lectura històrica depen de com la interprete el lector. A banda del escritor. I dels coneiximents que disposen per fer-ho.
Per que hi ha interpretacions o deduccions ad-hoc, falacies, erronees, interessades, partidaries, …
mateix gust de les dels teus vint-i-dos anys. I li entregares tota la teva vida. El tercer dia, després d’anar a veure la pel·lícula d’Isabel Coixet, encara sota l’influx d’aquella història de les profunditats humanes en una plataforma petrolífera, ell et contà tota la història de la clínica mental, de la seva plataforma secreta. L’endemà, Magina, mentre rememoraves aquella
La vida quotidiana. No és només el tedi, la futilitat, la repetició, la mediocritat; és també bellesa; cadascú la coneix a partir de la seva pròpia vida… …aquestes circumstàncies fútils imprimeixen una marca de singularitat inimitable a un fet íntim que així es converteix en concret i inoblidable.
Kundera
El tren de la Gare du Nord ens porta a l’Estació del Nord.
un cop a la ciutat en Bruno diu que ha d’anar a Sarrià,
a l’apartament nou d’un amic seu pintor a buscar una il.lustració que aquest amic
li ha dut d’una ciutat nord-americana. Em demana que l’acompanyi, però amb molta discreció, siusplau, i m’ho puntualitza de certa manera que entenc com a condició indispensable.
L’apartament de l’amic pintor és un loft modern amb aire d’arcaismes.
No hi havies estat,oi?, li pregunta al Bruno, No encara no,
ens presenta, presentació cordial,
El pis se’m feia petit, diu. Si sabessis la feina que m’ha dut el trasllat, ni l’embarcament del Titànic no havia vist tantes caixes juntes. Tot un pany de paret: dos mil cent cinquanta-tres volums, explica ple el pintor orgullós de la biblioteca. Damunt la llar de foc un quadre de Joan Vilarrubias, amic íntim, puntualitza (en Bruno ja ho sap, m’ho indica amb un senyal de la cella).
I no es pot fer malbé?, pregunto, discreta, Amb el foc encès?
No l’encenc pas, la llar, respon, ja tinc la calefacció. És clar.
L’amic pintor parla com un sifon que si no rebenta del seu últim viatge a Nova York, de les darreres adquisicions que ha fet i alguns regals que ha rebut d’artistes innombrables de l’actualitat més rabiosa de l’art contemporani nord-americà, i s’empapa d’elogis mutus a figures que ni em sonen i treu un Macallan 1948, Només en van fer 366 ampolles, i en serveix tres copetes minúscules de cristall tallat i fem un brindis sense soroll i se’n va a buscar la il.lustració del seu propi quadre, el darrer i més important, diu, que se l’ha quedat, l’original, l’Agora Gallery de Chelsea.
Marxem que són dos quarts d’onze dela nuit.
Estic marejada. Demano a en Bruno que em porti a casa.
El coixí, la funda del coixí, l’olor del suavitzant, el soroll dels veïns de baix quan es barallen o fan l’amor, el coneixement de primera mà dels mots de la portera quan arribo en hores intempestives.
A casa meva, necessito casa meva.
On vius? em torna a preguntar.
i Jorge | dijous, 26 de gener | 10:18 mateix gust de les dels teus vint-i-dos anys. I li entregares tota la teva vida. El tercer dia, després d’anar a veure la pel·lícula d’Isabel Coixet, encara sota l’influx d’aquella història de les profunditats humanes en una plataforma petrolífera, ell et contà tota la història de la clínica mental, de la seva plataforma secreta. L’endemà, Magina, mentre rememoraves aquella + respondre aquest comentari A vegades és més important com la interpreta el lector. Anònim | dijous, 26 de gener | 02:24 La lectura històrica depen de com la interprete el lector. A banda del escritor. I dels coneiximents que disposen per fer-ho. Per que hi ha interpretacions o deduccions ad-hoc, falacies, erronees, interessades, partidaries, … + respondre aquest comentari Sobre un mateix fet recent, hi ha versions contradictòries. Anònim | dijous, 26 de gener | 09:40 Imagina sobre fets historics o més enllà. + respondre aquest comentari I la ponderació del fets. Anònim | dijous, 26 de gener | 12:12 Que podent anra des de el silenci i l’oblit, fins la seua exaltacíó, en una evolució continua. + respondre aquest comentari La història te la virtut que és la menys exacta de les ciències. Anònim | dijous, 26 de gener | 02:50 La humanitat de com afecta un mateix fet a una persona o a altra. Però això en fa riure quant algú parla d’aquets temes, en rigor cientific i innamovibles. + respondre aquest comentari Estàn les ciències exactes i les lletres. Anònim | dijous, 26 de gener | 02:14 Entre les lletres pot estar l’història que és la menys exacta de les ciències. També hi és la politica, el dret, a respectar democraticament la voluntat de un poble a que és respecte la denominació pròpia i tradicionalment acceptada. Hi a més a més, estàn els cientifics falsaris, que publiquen investigacions amb falsetats o s’empassasen un grapat de pobles. Després estàn els que demunt van i se les creuen. Que cerquen amb l’ADN infalible les paternitats, per si es papers del llibre de familia estàn malament. Per a veure si aixina divideixen la familia o consigueixen algun divorç, veges a saber quins obscurs interessos hi ha al darrera. I no vullc parlar dels ous i les gallines. + respondre aquest comentari L’antropologia humana i dels pobles com a ciències inexactes. Anònim | dijous, 26 de gener | 09:44 Com la spicologia, la justicia, … + respondre aquest comentari