Plagueta de Bord

O ÚLTIMO POEMA

Assim eu quereria o meu último poema
Que fosse ardente como um soluço sem lágrimas
Que tivesse a beleza das flores quase sem perfume
A pureza da chama em que se consomem os diamantes mais límpidos
A paixao dos suicidas que se matam sem explicaçao.

Manuel Bandeira

CONFESSIONS D’UN AMANT PRECARI

L’avió d’Iberia feia una excursió per les pistes de Son Sant Joan i tu, Eduard Trobat Matamalas, tenies els ulls que fitaven obsessivament l’asfalt com si fos la pantalla en què la mirada blava de Muriel Cases Rovira et demanàs uns perquès que no podies respondre. «Tens el coratge de dir el que penses o de fer el que sents?», et va demanar pel mòbil abans de desaparèixer perquè havia perdut la cobertura. Quan intentares cridar-la de bell nou, només et sortia la bústia de veu, que et donava el seu número dit per la seva filla petita, Laura Cerdà, coneguda teva perquè anava a Mata de Jonc amb Assumpció, filla adorada. L’hostessa et diu alguna cosa i tu surts de l’encantament com si haguessis aterrat a la butaca devora la finestrella de l’avió per un prodigi rar. La joveneta amb una cua de cavall rossa t’insisteix que et cordis el cinturó de seguretat, i tu, esburbadíssim, no el trobes per enlloc. Has tengut sort perquè no hi ha ningú a la butaca del costat i has pogut deixar-hi el maletí de cuir negre de gucci, un regal de Reis de la teva dona, Francisca Verger Coll. Tornes a posar la vista rere les teves ulleres ray-ban cap a l’exterior i veus enfora la torre de control dins el matí molt lluminós, càlid i transparent. L’enlairament et crea uns taps a les orelles i sense voler penses que aquesta anada a Barcelona és una fugida que no t’havies proposat fer mai. Els esdeveniments d’aquestes festes han estat estressants. Ja ho deien els columnistes de moda: en l’època de Nadal i Cap d’Any és quan hi ha més catàstrofes emocionals i més processos de demolició. Palma des de l’altura, amb els ulls mig clucs, et sembla la ciutat més bella del món. Emperò dins una cambra d’aquell barri històric a l’ombra de la Seu, en anar a obrir un vell guarda-roba per cercar un abric, la segona festa, t’havia ferit la lluïssor d’un foulard carabassa arrugat. Dins l’embolic hi havia un sobrecarta amb un cedé que agafares sense saber per què com si fos una mina a punt d’esclatar. El pànic t’acompanyà fins que arribares al despatx de l’advocat d’estrangers rics que feien inversions a Mallorca, teu, amb aquell foc entre els dits. No podies imaginar mai l’enlluernament de la carnada. La costa de Magalluf i Palmanova, amb altres fotos del port d’Andratx, foren els exemples que esmentares de balearització a la reunió d’una empresa anglesa que vol fer una urbanització de gran vil·les pels encontorns de la costa verge de Salern. Quina lleugeresa hi ha en les parets dels edificis verbals que conten el carpaccio lleu d’unes vides! Som un carnisser dels mots, dues frases que diu el cronista com a replà del relat. Eduard, després d’aquells encontres amb Muriel plens de temptacions i malentesos, ja saps el que vols. Li demanares que passàssiu uns dies a Barcelona. Necessitaves veure-la lluny de l’illa i de les pors que us agafaven quan us trobàveu d’amagat. Muriel al principi es resistí. Després va dir que ho pensaria. Al final va ser que sí. Mires la mar entre els grans cumulonimbus de gel. Apareixen al teu cap les fotografies del cedé vistes a l’ordinador com imatges fixes d’una Francisca desconeguda barrinant amb un jove cosí teu llunyà. Et veus com un home sense qualitats, abocat a la finestrella d’un avió que podria caure en qualsevol moment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!