UN GUST DE SACRILEGI
Il me semble qu’on peut tirer de bénéfices de la cuisson du silence.
P. Q.
Ell diu: avui no tenc ganes de veure?t, de tocar-te, de sentir-te, d?escoltar-te. No, no és que m?hagi desenamorat de cop i volta. No és que hagis tornat una estrangera o una desconeguda. Res d?això. Demà tornaré a besar-te, a saber-te, a adorar-te. Et miraré aquells dos clotets que fas quan rius i que et toc amb la llengua mentre tu esclafeixes a rompre, repetiré amb tu aquella cançoneta que t?agrada tant ?El pirulí té un pal, el pirulí no em fa mal? i que tocaven Els priapats quan encara anàvem de berbena, m?amararé d?aquest perfum salvatge que et fan les aixelles peludes (tu et voldries depilar emperò saps que això em llevaria tot el saborino), habitaré cadascuna de les frases que em dediques amb precisió apassionada ?Amb els anys ens tenim més confiança. No sabria viure sense tu. Tu ets tot quan tenc? i descobriré que ets l?única llengua que sé parlar i que sé entendre, teva i meva, com una possessió única. Emperò avui vespre només puc repetir-te això. M?estimaria més no estimar-te. Estar sol, totsol, entotsolat de mi mateix. Sobreviure en un espai en què tu no hi ets. Plorar-te com si ja no hi fossis.
Ella diu: amb els anys tornam beneits i una mica tocats. Tenc la memòria retxada com un d?aquells discs de vinil ?Edith Piaf, Chavela Vargas, Janis Joplin, Nina Simone, etc.?que posava una i altra vegada fins que es feien malbé. Tota la vida he fet això: quan hi ha una cançó que m?agrada la pos un pic i un altre pic fins que tothom en queda embafat. M?embafes de tot allò que t?agrada, em dius sovint. I jo no sé què contestar perquè ho faig per més fer, perquè tothom en tengui a voler, perquè no ens en manqui. El mateix que quan em despull a poc a poc perquè tu vegis com mostr la carn a càmera lenta. Ets un pucetero: davall la mirada púdica veig com infles els traus del pijama. I qued amb aquells sostens granats de la Perla que tu em digueres que em feien volar les mamelles. I amb l?eslip negre amb un pompó rosa just damunt la pantafena. I les calces de xarxa i les sabates d?un tacó més fi que aquelles besadetes de coloma que et faig per damunt la pell del pijama enravenat mentre parrupeig el teu nom i la teva minga pega botets de creixement continu.
Ell diu: la demència és una distracció sana pels vells. Aposta he de repetir-te que no em podràs entendre per moltes voltes que facis. Ja no som el mateix. La teva jugueteta no es mou amb la mateixa corda. És com si m?haguessin sortit protuberàncies, cames i braços nous i punxes i pinces i esperons i colorins i cabelleres pels llocs més insospitats. I tu no saps per on agafar-me. Però allò que hauries de veure és que ja no tenc agafador. I tu continues creient com abans que som una pròtesi del teu cos, l?homuncle que la mantis fa servir, una sucursal teva. No pots entendre que avui necessit partir perquè ningú no em trobi mai. Que deixis de ser la meva eufòria, la meva color, la meva pesta, el meu bon temps, el meu deliri, la meva tristesa, el meu consol. Em nuaré amb la teva distància (Què, què em dius? Que m?aturi de xerrar perquè prou renou fa la carretera?) i ni els nostres somnis es trobaran.
Ella diu: d?ençà que els nins varen partir no em costa gens agafar el primer avió i fugir cap a un altre país on no em conegui ningú. He llogat una habitació a un hotelet on el recepcionista em parla en una llengua estrangera. Sempre deman habitacions amb vistes i el primer que faig és córrer les cortines. Obr la maleta i penj els dos vestits, dos calçons, tres bruses i una jaqueta. Umpl la banyera. Aquella sabonerada com d?anunci em posa bé. M?eixug el cos amb el secador de cabells i em pos un barnús blanc on a la butxeca hi ha el nom de l?hotel amb lletres vermelles i un escutet. Em tomb damunt el llit i encenc el televisor. Pos una cadena estrangera: generalement la CNN. Tota aquella carnisseria amb cotxes bomba, totes aquelles guerres, tota aquella mortaldat em fa una sonada horrorosa. Quan em despert em prepar un brou, un saquet de sopa deshidratada, amb l?aigua calenta del bany. Obr els finestrals d?ampit en ample i amb la meva visió telescòpica veig la nostra casa i em tem que ets dins el saló mirant un partit, i que m?enyores.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d’art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l’autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O’Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O’Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d’aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l’experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l’art. Mai no haurien creat res de perdurable.
O l’infern de la companyia.