ELS CANVIS D’ESTACIONS SÓN PERILLOSOS. «En qualsevol moment et pot passar qualsevol cosa», m’envia aquesta frase un grafiter, Jordi Boldú, i m’alegra l’horabaixa. Aquest soleller que crema el cul al guiris i als indígenes (quina poca correcció política hi ha en les meves paraules!) ens fa anar les neurones a mil. I pos aquest “ens” perquè podria donar exemples d’exaltació i pèrdua dels paper a balquena. Des dels automobilistes als dependents, des dels professors als periodistes, des dels estudiants als artistes. El millor remei per aconseguir una certa tranquil·litat és la solitud, un racó fresc i un llibre. Dit i fet. Devor amb fruïció un llibre d’entrevistes a Philippe Sollers que es titula Poker (Gallimard) i que li han fet els fudadors de la revista Ligne de Risque, François Meyronnis i Yannick Haenel. Des del 1997 aquests escriptors han dialogat amb Sollers, un escriptor que és uns dels vells i benignes mestres pensadors de França des dels anys setanta, quan va convertir-se amb el gurú de la revista Tel quel. Entremig d’una tapisseria formiguejant de frases es produeixen encontres de singularitats. El resultat és un conjunt de textos sobre temes incandescents de la literatura: el valor de l’escriptura de Lautréamont, la relació de Rimbaud amb la il·luminació de Paul Claudel, el maig del 68 i la Internacional Situacionista de Guy Debord com a fites d’una història poc analitzada, el nihilisme actual com un atac a la font del llenguatge, l’art poètic com art del gust, la literatura travessant l’infern, l’escriptura com a posada en joc del cos, etc. L’obertura de l’existència poètica, així anomena Sollers aquesta dimensió que s’experimenta en la solitud per una intensa escolta. Un llibre molt recomenable i que cal llegir a poc a poc i subratllant.
Sebastià Serrano, amic i catedràtic de lingüística de la Universitat de Barcelona, acaba de treure en castellà (crec que hi ha edició catalana) un tractat glamorós i ben pràctic titulat El instinto de seducción (Anagrama). Amb un llenguatge en què conjuga l’antropologia i la divulgació ens mostra els mecanismes que tenen els homes i les dones per exercis les seves funcions seductores. M’entusiasma que expliqui ben a les clares la diferència de sexes i la importància de tot el procés que ens va dur a passar de ser uns mamífers que no saben que han de morir als humans amb l’adquisició del llenguatge. De nombrosos llenguatges, especialment no verbals que formen la sal de la seducció. El text dedicat a la veu humana és un bombonet que he llegit un parell de vegades. Un altre llibre que obre un munt de possibilitats al lector, que t’ensenya i t’ajuda a viure. A viure millor, evidentment.
LA NIT DE SANT JOAN. Cal anar alerta amb les fogueres perquè enguany el perill d’incendi és immens, cal fer la foguera a la foganya, cal cremar el moraduix que heu tallat del corral (si no teníu corral podéu comprar-lo a la botiga), cal cremar objectes que siguin metàfores velles i obsoletes de la vostra vida, cal escriure tres desitjos a un paper de fumar, cremar-los dins una copa de xampany i beure-vos d’un glop les cendres, cal convertir aquesta nit del solstici d’estiu en un joc de seduccions, en un espai per a la imaginació, en una il·lusionada festa de la carn i de la sang: de renovació , de Vita Nuova. La revetlla de sant Joan és per aquest cronista un dels moments de l’any més venturosos: perquè obre d’ampit en ample les portes de l’estiu amb tota la seva càrrega de gusts: una certa peresa, un pler dels fruits de temporada (cireres, nísperos, melons, peres de sant Joan, síndries, albercocs, etc), un gust tremponer i d’altres combinacions forànies (salmorejo, gazpacho, ajo blanco, etc), les mil i una joies de la mar (nedar, navegar, pescar, etc), i aquestes sestes (al llit fresquet amb llençols de drap) que no s’acaben mai mentre escoltes Mozart o Paolo Conte, i aquestes lectures a l’ombra del temps en què rellegeixes un llibre que et va entusiamar o n’estrenes un altre que et fa gola, i els plaers del sexe d’unes pells embrunides, i la ballera de les verbenes, i el cinema amb aire condicionat i les clarors tan potents, tan matisades, tan enlluernadores, tan úniques…
SET ANYS DEL PINTOR PEDRO OLIVER. A la Casa Museu Llorenç Moyà Gelabert de la Portella de Binissalem (Mallorca) s’inaugura demà, dissabte, dia 25 de juny de 2005, a les vuit del vespre una exposició antològica que recull la feina dels set darrers anys d’un pintor, d’un artista sensible, contemporani i d’una força i una energia magnífiques. A més a més en l’entorn de la mostra tot un conjunt d’artistes del vídeo, del còmic, de la performance, de la literatura, etc. ens mostraran les seves obres en una conjunció tan potent com esgrescadora. Es cremarà una falla amb un Micki difunt, acabat! Un esdeveniment que val la joia! La imaginació multimediàtica poderosa de tendreses!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I ara ja estàs en disposició de fer un meme músicoliterari, una mena de pseudoquestionari Proust del 2005.
Un que contesti a preguntes com les que fan i contesten blocol·legues com el llibreter, espais tacats, la tina, el dipo, el celestial temporadaenelinfierno , la flaneuse i tutti quanti …