Plagueta de Bord

La destrucció ha estat la meva Beatriu.
Stéphane Mallarmé
Sent el telèfon enfora. Cridades que no tenen resposta. Ell ha desconnectat el telèfon de l’habitació clínica. El mòbil jeu dins la bossa de pell negra al guarda-robes. Amb la bata blanca que m’han posat sembl un boig perillós.
&&&
No podia escriure. No podia llegir. No podia pensar. Només podia veure els llamps que s’encenien com impressions en mig de la fosca i amb la seva resplendor momentània, augmentava la sutge de les tenebres on em movia. El meu cap desprenia tenebres.
&&&
[Foto Ferdinado Scianna]

Tenia el cap copejat com si hagués redolat per un comellar i hagués
caigut dins una rota plena de macs de torrent. Bonys pel cap, aquesta era
la sensació dolorosa. I els records esborrats. Com si hagués anàs
d’excursió a la mort i hagués tornat sense ni una foto, sense ni una
idea, sense ni una sensació, res de res. Això em donava un vertigen
fondo, mal de mer.
&&&
Em duen al quiròfan entre verds clars i neons al sostre. A la sala
d’anestèsia hi ha una animació inusitada. Sembla un mercat persa. Es
parla de tot. Procur recitar poemes fluixet. Voldria dormir-me amb un
poema entre els llavis i despertar-me amb la continuació del poema on
l’havia deixat. No ho vaig aconseguir. Vaig perdre la noció de tot abans
de saber que la perdia, abans de tèmer-me’n.
&&&
L’aterratge després de la tiroidectomia va ser un primer pla de la cara
amable del Dr. Estrany —gràcies per les dues hores i busques de feina a
ell i el seu equip!— que em deia que tot havia anat molt bé. Després una
sensació de mal arreu: els ulls entelats que em rajaven, una mascareta
d’oxigen, una malada a l’esquena, el cap ple de bonys i fermat, el coll
tallat, les cames lleugeres. Estava en un altre mercat de reanimació amb
moltes d’altres camilles amb cossos que no podia veure. No hi havia
ningú que em digués res. M’hauria agradat trobar una mà amiga de
qualsevol desconegut, una veu amiga de qualsevol camiller, un norai on
aferrar-me. Sentia que deien: mou les cames. I jo movia les cames. I
després em temia que no era a mi que m’ho deien. Reia per dedins. Com
quan algú et saluda d’enfora i tu respons a la salutació i després
t’adones que saludaven a algú altre que estava al teu costat. Però allà,
tan malfet, tan atrotinat, només podia riure per dedins sense cap
sensació de ridícul. Era un cos que tornava com a una pel·lícula
d’Hitchcok: De entre los muertos. Vértigo. I pensava amb Kim Novak, que
també està malaltona.
&&&
Va passar temps. Quan estàs en aquests indrets tan fotut, tan operat, tan aterrador després del vol indescriptible de l’anestèsia només tens ganes que et duguin a planta, a ca teva, al cos de la intimitat. Que et treguin d’aquella solitud. I no hi havia ni una hostessa somrient, ni un camiller malcarat, res, ningú. Va ser l’única cosa que vaig trobar fallona. I li vaig dir al director de la clínica i em va donar la raó. Cal algú per dir-te que ja has arribat sa i estalvi del vol operatori.
&&&
Em cans. Em cans d’escriure, de pensar, de la pantalla, de recordar, de dir. Però volia agafar aquestes impressions fresques, així, com una contribució a la força de la vida. Dir la força de la vida que hi ha en tot risc per a la vida, per a la curació, per a la salut. Em tornaré un militant fanàtic de la salut!!! I això, el fanatisme, de cap manera! Però sense salut ni hi ha escriptura! D’això n’estic ben segur.
&&&&
(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!