Plagueta de Bord

Estic de baixa! Estic pinçat! T’agrada el fester? Sort de les drogues legals: vàlium,parazetamol, ibuprofè etc.
Ahir no em podia moure. Avui, dins el llit, puc fer anar els dits pel teclat del portable. Però no puc riure. I puc plorar, però fluixet.
Llegesc Invisible de Paul Auster, Obra poètica de Felícia Fuster, Poesia de Jordi de Sant Jordi, La barque silencieuse de Pascal Quignard, La soledad sonora d’Emily Dickinson, El cel és blau, la terra blanca, Una història d’amor, de Hiromi Kawakami i algunes revistes.
Sofresc i no m’avorresc. De qui són aquests ulls? Reconeixes els meus? Tots escriptors!

[Text aparegut al suplement “Bellver” del Diario de Mallorca el 17 de juny de 2010]

JAN KARSKI: MISSATGER
HISTÒRIC DE LA VERITAT

EL SAXO DE JOHN COLTRANE EM
BRESSOLA. Mentre escric m’agrada tenir la música d’algú estimat. Avui, per
formar l’atmosfera sonora d’aquests consells de llibres, he cercat el saxo
tenor de Coltrane, aquest home que m’acompanya des de la meva jovenesa. Et don,
Lector hipòcrita, mon semblable, mon frère, les fites d’aquest disc que és una
vertadera troballa per dos motius: la remasterització de les músiques i la
meravella inspirada dels quatre temes que el formen. El disc es titula Standard Coltrane
( Prestige Records): és addictiu.

Recoman a les totes un
llibre que he llegit en català i en francès (en ordre invers) i que m’ha
entusiasmat: Jan Karski (Éditions
Gallimard / Editorial Empúries) de l’escriptor francès Yannik Haenel. És un
tema de jueus, és un tema de la segona guerra mundial, és un tema de l’holocaust.
L’exordi del llibre és una frase d’aquest poeta bo i necessari, Paul Celan, que
diu: Qui testimonia pel testimoni?, i
en aquesta interrogació és concentra la clau i l’enigma del llibre. L’atmosfera
de la vida de Jan Karski és dura, crua, en el cor de la devastació: Polònia
1942. Karski forma part de la Resistència polonesa, és un missatger, un
informador. Dos jueus l’introdueixen clandestinament al gueto de Varsòvia i li
mostren tot allò indescriptible que passa amb la brutalitat de la visió
directa, del contacte més viu, més humà. Li mostren la mort, el sofriment, la
por, perquè pugui dir «ho vaig veure amb els meus
propis ulls», perquè pugui descriure la
situació jueva que no té precedents en la història: una mena d’infern. Gent
petrificada, cadàvers en vida: Miri’ls. Digui’ls-ho allà. Vostè ho ha vist. No
ho oblidi. Recordi-ho, recordi-ho! Un éssers humans que ja no semblen vius i
que no estan morts, què son? Tot allà fa feredat! Karski acaba d’entendre que
als jueus els nazis no miren de convertir-los en esclaus, com fan amb els
polonesos. Volen exterminar els jueus, que és molt diferent. Això és el que el
món no entén; això és el que cal que ell expliqui als Aliats perquè vinguin en
socors seu. «Aquest és el missatge que
jo havia de transmetre al món lliure», diu
Karski. I també cal que conti com són els camps d’extermini. Per això el duen
al camp d’Izbica Lubelska, a l’est de Varsòvia. Veu escenes terribles de
sofriment i de mortaldat. El setembre de 1942 comença el seu viatge ple de
perills cap a Londres passant per Berlín, París, Barcelona, Madrid i Gibraltar:
una aventura difícil plena de peripècies. I allà comença un llarg període de
testimoniatge: cada dia conferències, converses, reunions, informes. Parla amb
el Govern polonès a l’exili, parla amb els líders aliats com Anthony Eden, el
ministre d’Afers Estrangers britànic, parla amb la Comissió de Crims de Guerra
de les Nacions Unides, parla amb parlamentaris, intel·lectuals, escriptors,
membres de les diferents esglésies. Després travessa l’Atlàntic i va a Nova
York. De bell nou comencen les conferències, els discursos, les entrevistes,
les presentacions. S’entrevista amb personalitats del món judicial, dels
mitjans jueus i catòlics, del Departament d’Estat. I finalment és rebut el 28
de juliol de 1943 a la Casa Blanca per Franklin D. Roosevelt, qui desitja
sentir-lo en persona. Li confirma al president que els alemanys tenen la
intenció d’exterminar tota la població jueva d’Europa. Roosevelt li va dir «Ho
entenc», però no va fer res de res per
salvar els jueus. I, després de tot això, aquí vénen les preguntes sense
resposta: Per què els Aliats no aturaren l’extermini? Per què els Aliats
toleraren l’extermini? Yannik Haenel, un novel·lista francès jove i crític, ha
muntat el llibre en tres parts: a la primera reprodueix, amb comentaris seus,
les paraules de Karski en la conversa amb Claude Lanzmann al film Shoah; a la segona resumeix el llibre de
Karski Story of a Secret State; a la
tercera fa una ficció pura sobre la vida de Karski. L’he rellegit un parell de
vegades, aquest llibre ple de vida, d’informacions, de savieses sobre aquesta infàmia
de la megamort que encara dura, que encara ens toca, que encara ens interroga.
La feina de Haenel és modèlica: a través de la literatura ens ha donat una
visió més enllà de la fredor històrica, ha eixamplat els nostres coneixements,
ha sembrat un caramull de preguntes. On són els bons i els dolents? Qui són els
servidors del mal? És la sordesa dels que escolten una astúcia del mal?
Llegeix, amic Lector, sensible Lector, aquesta figura tràgica del missatger que
no és escoltat. En sortiràs renovat, refet! No ho dubtis! No tenguis por!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!