DUES SILUETES VAPORITZADES D’AIGUA DE MAR
Tot aquest devessall de maragdes fuses,
aquests parracs de diamant,
aquest naufragi de naufragis,
són eterns com el llim del mal.
Hilari de Cara
Acaron els teus escrits, Aràlia, com si fos el darrer gest que faré.
Et tapen vels de paraules que sent com si fos la primera vegada:
«Dins l’hospital escolt cridar el malalt a punt de morir amb un càncer a la gargamella. Dins el silenci només hi ha els seus xiscles desesperats, sense atur. Així voldria fer la meva obra.»
Tens la sang freda de les infermeres dels fronts de guerra.
«Em sent tocada per un escepticisme profund, em sent muda com Hugo von Hoffmannsthal, per la consciència dels impassos del llenguatge i de les impossibilitats de l’expressió.»
Tot és com una mise-en-abyme.
Et veig en l’època d’aquests escrits quan els teus ulls, Aràlia, profunds i clars, oferien, com els dels tigres, una pregonesa interior en què la mirada del qui t’examinava anava a perdre’s sense trobar-hi ni moviment ni calor.
Tenies la serenitat de les deves.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!