PENSES QUE JA ENGANYES MOLT POC? (II)
ELS OBLITS INCRUSTATS A LES PARAULES
A través del tiempo he aprendido a mirarla como algo que està i no està y que se nos presenta como una lejanía. Ud ha sabido cultivarla y habitar esa lejanía que le da algo estelar y como de llegada en los momentos más difíciles.
José Lezama Lima
(Imatge de Penelope Dullaghan)
Visc dins clarianes de bosc, dins forats que no duen enlloc, dins uns mots perduts.
Se m’enrampa molt el braç dret. Tenc dificultats per escriure.
En els replans del passeig atur cop en sec la màquina dels pensaments. Potser només un penchant de pedanteria infantil que arrosseg, o això que ara diuen una overdose d’autoestima, em fa creure que aquelles frases que es mouen dins el cap podrien ser anomenades pensaments. Si fos més precís anomenaria aquests embarbussaments així: germens de pensaments o avortons, tant se val.
Charles m’ha telefonat. Encara no pot venir. Ha de fer uns frescs per la Residència Cipriani –on hi tens el pied-à-terre de NY, Aràlia— i per mor de tu vol quedà bé. Segurament seran paisatges de Belette en un espai tan rar per aquella gent com una era de Son Asgard envoltada de margalideres grogues i blats verds. Charles és agut i sabrà combinar molt bé les seves imatges amb els espais minimalistes que ha creat Calvin Tsao amb molta fusta de cirerer i mobles xinesos lacats de vermell sang. M’ha ha explicat amb detall –i m’ha fet un retrat robot de Lechevalier– el teu flirt.
L’he tallat. Feia uns dies que havia fullejat Double Feature, aquell llibre que et va dedicar Terence Stamp en un té dansant (o una festa de l’editorial Bloomsbury) de l’hotel Ritz de Londres. Charles em deia que Lechevalier era el Terence del segle XXI: aquella bellesa lluminosa i l’energia del llunyaníssim Stamp de 1964 a The collector, aquella seducció dura a Modesty Blaise, aquell prodigi de la carn espiritada a Teorema. «Un descobriment del futur», m’assegurà.
(Llegesc textos odisseics mentre camín. Quasi he travelat amb una collidora d’espàrecs)
No vull que les paraules de Charles en què em contava la teva vida londresca em persegueixin. Sé que fas un seminari de dibuix a Saint James amb el teu amic Ed Ruscha. Treballau sobre una sèrie de Kandinsky titulada Small Worlds: quatre litografies, quatre gravats sobre fusta i quatre aiguaforts. Sé massa coses o de vegades em sembla que no en sé gaire.
Notícia bomba: Puc assegurar que he començat a oblidar-te lentament. La lentitud del l’oblit serà el nom d’un epitafi que gravaré.
No hi ha d’altre manera.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els oblits, per ser bons, han de ser rotunds i instantanis. Com deixar el tabac. Tot el demés son romanços, epitafis rapinyats damunt pedres massa dures. Caigudes i recaigudes. Memòries i records. De cop. L’oblit.
C.
Viure sense pensar o pensar sense viure, tot una ventura.
Viure escrivint, terapia literaria de desconexions i conexions amb els pensaments.
Que l’inspiració m’agarre treballant deia Picasso.
Una matrimoni de republicans fugits a New York, li regalaren la frase-lema al seu fill, per experiència pròpia amb el alzamiento franquista que deia alguna cosa aixina: "Fins un tonto si li dones el poder i temps a base de repetir-se, tindrà exit"