La decrepitud del cos és la saviesa.
W. B. Yeats
La rotunda frase de Shakespeare «una casa de poble i un nom» posa de manifest un determinat caràcter. No hi ha llengües petites. Cada llengua conté, expressa i transmet no solament una càrrega de memòria singular d’allò viscut, sinó també una energia evolutiva del seu futur, una potencialitat pel demà. La mort d’una llengua és irreparable, fa minvar les possibilitats de l’home. No hi ha res que amenaci l’Europa més radicalment — a les arrels— que la detergent i exponencial marea de l’angloamericà, i dels valors uniformes i imatge mundial que aquest esperanto comporta. L’ordinador, la cultura populista i de comercialització a gran escala parlen angloamericà, des dels clubs nocturns de Portugal fins als gran locals de menjar ràpid de Vladivostock. Europa morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials. Si oblida que «Déu està en el detall».
George Steiner
ESCENES DE CAÇA EN UN INTERIOR
El món canvia cada instant. ¿Faig el necessari per adaptar-me o m’abandon a la meva pensamentera singular dins aquest gabinet, illa perduda en un meteorit de l’univers que funciona amb energia pròpia, com si fos el darrer vivent d’una època obsoleta i abscòndita?
Ha vengut Maria Carla a passar un dies a Son Asgard. És un privilegi que una al·lota tan intel·ligent i bellíssima em doni la seva amistat. Ens coneguérem a Roma l’any 2000. Ho record com si fos ara: la desfilada d’Armani al palau Savanarola, just darrera el Coliseu. Ens hi havia convidat una amiga de la Dogson, una comtessa francesa, Régine de la Tour (m’entusiasma perquè a més de ser molt divertida i mal lletada, sap àrab i català i va assistir a alguns seminaris de Roland Barthes) i que és una alta executiva d’Hermes. A primera fila hi havia tres actrius «nostres» Sophia Loren, Claudia Cardinale i Charlotte Rampling. Aràlia ens digué per sorpresa que havia convidat a sopar a una amiga nova: una model. Quan sortires amb un vestit amb un décolleté amb forma de pètal i una roba d’organça estampada de flors, Aràlia em va fer un signe de complicitat. Li deia a Maria Carla ahir horabaixa, mentre asseguts a les butaques de llegir de la bilioteca bevíem un vell porto i contemplàvem la pluja lenta damunt els ailants nuus i els lledoners iridescents, que quan la vaig veure per primera vegada em va semblar una Madona de Rafael o una al·lota que vaig descobrir en un petit quadre de Franz Hals en un castell del Loire, i això em va fer molta d’alegria. Ella reia i reia com si hagués contat un acudit i em meravellava amb aquell dentat lluent, carnívor en una cara que era la definició de la dolcesa i la serenitat. Quina serenitat tenir notícies directes d’algú que fa poc ha estat al teu costat, Aràlia! Quines alenades fondes quan Maria Carla em contava les teves escenes d’alta costura, Aràlia més aprop, en les darreres desfilades d’aquest gener Chez Galliano, Christian Lacroix, Karl Lagerfeld, Armani i Givenchy, dins el París on començaven a caure flocs de neu. Maria Carla em parlava amb mots exactes amarats de fredors flamejants. Paraules escrites damunt la pluja forta, lluents d’opacitats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.
Després ens tornem tots molt exigents quan pensem en la cultura i en la nació. Hi ha qui viu molt bé i, damunt, li agrada fer-ne ostentació. Sembla que tots tinguem al cap la mateixa idea quan reclamem més drets per a la nostra llengua i el nostre país, però evidentment hi ha qui té al cap i al cos l’elitisme naif i petitburgés: menjar de luxe, cardar amb models de passarela (¿quants diners et costa?).