AFIBLAR-ME, EMBASTAR-ME, CONJUNTAR-ME
El poeta sap sempre que allò que comunament anomenam la veu de la Musa és en realitat una comanda de la llengua, sap que no és la llengua la que li serveix d’eina, sinó que ell és el mitjà que fa servir la llengua per prologar la seva existència.
Joseph Brodsky, Discurs del Nobel (1987)
DES DEL MEU OBSERVATORI
Ho veig quasi tot de Son Asgard.
Mentida.
Quan intent saber quin és el tema de la conversa de Lucie Dogson i Venetia m’he de muntar una vigilància auditiva indescriptible. D’allà on som només puc caçar esqueixos de frases, alguns mots, la melodia rumorosa de les erres de Venetia, la duresa diamantina de les is de la Dogson, eloqüències, mormols.
«Juguesca d’Aràlia» «No necessitam» «Coses que no duen enlloc al» «deliri» «No és dolor per» «alguna cosa que s’havia acabat per sempre» «Xiscles dins» «Aràlia vol» «Quina meravella!» «calem-hi foc»«papers» «No vindrà» «sentint què no hi anava» «curadora»
He apuntat a la plagueta algunes de les músiques d’aquelles dues veus estimades. El resultat era ben clar i llampant: Aràlia havia dit a tothom (Dogson, Daphne, Charles, Venetia, Belette, Régine de la Tour i, potser, fins a tot a Edward Norton) que tornava a Son Asgard.
Ha! Ha! Ha! Ha! Sent les meves rialles i les escric.
Lechevalier està a l’hospital Mount Sinai amb un càncer de no saben quin mal mal. Aràlia l’havia deixat tres setmanes abans del diagnòstic. Ell es volia morir.
Només Charles amb els seus dibuixos, estrets de països que Venetia li descrivia, fets per l’aigua en la circumferència de ciment ple d’algues del safareig, em consolava.
També havia caigut en la trampa.
La visita inesperada i tan agradable de la Dogson em pensava que era un anunci. Sí, un altre anunci de la fàbrica de les absències. Això devia produir estrés. Li hauria de cosultar al doctor Febrer. La resposta, segur, que seria afirmativa.
No ho paga.
No ho faré.
Emperò els dibuixos de Charles, muntanyes del Japó, cales de Nova Zelanda, deserts de qualsevol continent, pluges de sal, ruixim de ventades, llamps, llamps forcats, caminois, cims, acabaments, històries de personatges que Venetia ficcionava amb la gràcia d’una Dinensen casolana, sonasgardiana, madobetesca, molt nostra.
I Venetia era d’Amèrica, de l’Amèrica del Nord.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ca
un ca?
ca
ca