Enterrament del profeta, del mestre, del savi: Lluís Maria Xirinacs.
Servirà el seu exemple. I, sobretot, les seves paraules. N’estic segur.
aquesta nit mentre nedava en somnis la veu d’una dona molt intel-ligent m’ha dit: E TEMPO DE MUDAR; jo m’he llevat només per deixar el desig en tots els miralls d’aquesta casa portuguesa i tornar nedar a les aigües del gran atlàntic:
La lletra d’aquesta cançó/fado que canta la Mariza a Transparente us convé als dos, a tu Biel que tant ja ho sents i a Tu desig anònim…:
HÁ palavras que nos beijam / Como se tivessem boca. / Palabras de amor, de esperança, / De imenso amor, de esperança louca. // Palavras nuas que beijas / Quando a noite perde o rosto; / Palavras que se recusam / Aos muros do teu desgosto. // De repente coloridas / Entre palavras sem cor, / Esperadas inesperadas / Como poesia ou o amor. // (O nome de quem se ama / Letra a letra revelado / No mármore distraído / No papel abandonado) // Palavras que nos transportan / Aonde la noite é mais forte, / Ao silêncio dos amantes / Abraçados contra a morte.
Els escriptors Maite Salord, Miquel Rayó, Josep Maria Quintana Petrus, Miquel Bezares, Guillem Rosselló Bujosa, Pere Morey Servera, Sebastià Bennàssar, Jaume Santandreu, Vicens Ferrer, Àlex Volney i Rosa Maria Colom, incrementaran la llista dels escripors que representaran les Illes Balears a la Fira de Frankfurt
He seguit aquests darrers dies els articles d’en Salvador Sostres a l’AVUI. Gràcies Salvador, i això que per la teva joventud no vas viure tot el que hem viscut, els que com jo ja estam més aprop dels seixanta que dels cinquanta.
Ha estat l’únic que ha donat la cara pel profeta, dia rere dia a la seva columna "Llir entre cards" de l’al·ludit diari.
17-8-07"Sentida emoció al funeral de mossèn Xirinacs. Qui dona la cara per Catalunya com ell la donà? Pot ser que Xirinacs s’equivoqués en algun dels seus plantejaments, o que algú pugui discrepar d’algun dels seus plantejaments. Però qui dona avui la cara per la nació tal com Xirinacs va donar-la? Mentre acomiadàvem Xirinacs són aquests els pensaments que m’assaltaven. Som avui molt més covards del que érem, i la prudència ens ha fet traïdors. Eren llavors temps molt més difícils que els que avui ens toquen transitar, però llavors teníem algú, i alguns, que se la jugaven per nosaltres. Qui és avui capaç de, fins i tot, si cal, exposar-se a fer el ridícul per Catalunya? La mort de mossèn Xirinacs hauria de ser un revulsiu per a tots aquells que creuen que avui encara és hora de lluitar pel que volem ser. Si encara no has caigut tan baix de creure que som només una regió d’Espanya, l’exemple de Xirinacs ha de treure’t de casa. Ja n’hi ha prou de ponts de diàleg, de pedagogia, de peix al cove. Quin peix, quin cove? Què més vols que t’expliqui, Espanya? Som una nació ocupada saquejada i humiliada. No et deixis insultar més, "que quedi clar per sempre més que jo de verge no en tinc res, i que posats a fer no em ve d’un segon restrenyiment". Si que ens robin no et posa prou de mala hòstia, si no trobes prou degradant ser una nació ocupada, que com a mínim et persegueixi el deute que tens amb qui va viure per salvar-te el dret de tenir encara una pàtria. El deute que tots tenim amb mossèn Xirinacs. Què hauria estat, sense ell, de nosaltres? Convertim tota aquesta tristesa en un aexigència de superació, en una lliçó de coratge. Una mica de dignitat, sisplau! O vols continuar sent l’esclava d’Espanya?
El que passa a Mallorca és que vénen milions de persones per distreure’s i nosaltres ens volíem concentrar i no podem. Cerquen dancing i drinks, això és tot, i nosaltres sempre rabiosos, entre l’ull de poll i totes les altres contingències. Tan bé com podríem estar. Si tornàs a néixer només escriuria de sexe (com aquella que passegen) i de cuina, de coses permeses, de la part bona de tot: de llegir davall les alzines amb un cafè fortet vessat damunt quatre trossos de gel dins una copa ampla i baixa; d’una estirada de bragues com que escorxar un gatí sortint del lavabo de l’avió; d’una truita amb morduix, que pareix un doi, amb un trempó menjat fora coberts; d’una síndria; d’un meló. Però no tornam a néixer i hem de donar i rebre ganivetades a rompre. És l’únic que hi ha per repartir, salar i vendre.
aquesta nit mentre nedava en somnis la veu d’una dona molt intel-ligent m’ha dit: E TEMPO DE MUDAR; jo m’he llevat només per deixar el desig en tots els miralls d’aquesta casa portuguesa i tornar nedar a les aigües del gran atlàntic:
La lletra d’aquesta cançó/fado que canta la Mariza a Transparente us convé als dos, a tu Biel que tant ja ho sents i a Tu desig anònim…:
HÁ palavras que nos beijam / Como se tivessem boca. / Palabras de amor, de esperança, / De imenso amor, de esperança louca. // Palavras nuas que beijas / Quando a noite perde o rosto; / Palavras que se recusam / Aos muros do teu desgosto. // De repente coloridas / Entre palavras sem cor, / Esperadas inesperadas / Como poesia ou o amor. // (O nome de quem se ama / Letra a letra revelado / No mármore distraído / No papel abandonado) // Palavras que nos transportan / Aonde la noite é mais forte, / Ao silêncio dos amantes / Abraçados contra a morte.
Els escriptors Maite Salord, Miquel Rayó, Josep Maria Quintana Petrus, Miquel Bezares, Guillem Rosselló Bujosa, Pere Morey Servera, Sebastià Bennàssar, Jaume Santandreu, Vicens Ferrer, Àlex Volney i Rosa Maria Colom, incrementaran la llista dels escripors que representaran les Illes Balears a la Fira de Frankfurt
He seguit aquests darrers dies els articles d’en Salvador Sostres a l’AVUI. Gràcies Salvador, i això que per la teva joventud no vas viure tot el que hem viscut, els que com jo ja estam més aprop dels seixanta que dels cinquanta.
Ha estat l’únic que ha donat la cara pel profeta, dia rere dia a la seva columna "Llir entre cards" de l’al·ludit diari.
17-8-07"Sentida emoció al funeral de mossèn Xirinacs. Qui dona la cara per Catalunya com ell la donà? Pot ser que Xirinacs s’equivoqués en algun dels seus plantejaments, o que algú pugui discrepar d’algun dels seus plantejaments. Però qui dona avui la cara per la nació tal com Xirinacs va donar-la? Mentre acomiadàvem Xirinacs són aquests els pensaments que m’assaltaven. Som avui molt més covards del que érem, i la prudència ens ha fet traïdors. Eren llavors temps molt més difícils que els que avui ens toquen transitar, però llavors teníem algú, i alguns, que se la jugaven per nosaltres. Qui és avui capaç de, fins i tot, si cal, exposar-se a fer el ridícul per Catalunya? La mort de mossèn Xirinacs hauria de ser un revulsiu per a tots aquells que creuen que avui encara és hora de lluitar pel que volem ser. Si encara no has caigut tan baix de creure que som només una regió d’Espanya, l’exemple de Xirinacs ha de treure’t de casa. Ja n’hi ha prou de ponts de diàleg, de pedagogia, de peix al cove. Quin peix, quin cove? Què més vols que t’expliqui, Espanya? Som una nació ocupada saquejada i humiliada. No et deixis insultar més, "que quedi clar per sempre més que jo de verge no en tinc res, i que posats a fer no em ve d’un segon restrenyiment". Si que ens robin no et posa prou de mala hòstia, si no trobes prou degradant ser una nació ocupada, que com a mínim et persegueixi el deute que tens amb qui va viure per salvar-te el dret de tenir encara una pàtria. El deute que tots tenim amb mossèn Xirinacs. Què hauria estat, sense ell, de nosaltres? Convertim tota aquesta tristesa en un aexigència de superació, en una lliçó de coratge. Una mica de dignitat, sisplau! O vols continuar sent l’esclava d’Espanya?
http://www.salvadorsostres.com
XI
¿Quins consells tan segurs vas buscant,
cor malastruc, enfastitjat de viure,
amic del plor i desamic del riure?
Com sofriràs els mals que han de venir-te?
Afanya’t, doncs, cap a la mort que t’espera.
Pel teu dany allargues els teus dies:
tant més lluny és el teu delitós sojorn
com més vols fugir de la Mort falaguera.
Ella ha eixit al camí amb els braços oberts,
plorant els seus ulls per excés de gran goig;
sent el melodiós cant de la seua veu,
que diu:"Amic, ix de casa estranya.
Prenc delit de donar-te el meu favor,
com mai cap home no l’ha sentit,
perquè jo defuig tothom qui em crida
i m’emporte aquell que fuig del meu rigor".
Amb ulls plorosos i cara de terror,
arrancant-se els cabells amb grans udols,
la Vida vol donar-me els seus béns
i vol que siga senyor d’aquests dons,
i em crida amb veu horrible i dolorosa,
tal com la Mort crida l’afortunat
(perquè per a l’home condemnat a patir
la veu de Mort li és melodiosa).
Molt em meravelle de com és tan orgullosa
la voluntat de tot amador.
Ni que no em pregunten a mi qui és Amor,
en mi sabran la seua força dolorosa.
tots els altres, maldient, juraran
que mai Amor no els tindrà en el seu poder,
però si els descric el plaer enganyós,
sospirant, maldirant el temps perdut.
No conec cap home ni dona semblant a mi,
que, dolorit per Amor, faça llàstima;
jo soc aquell de qui cal compadir-se,
perquè del meu cor la sang se’n va allunyant.
Per la gran tristesa que se li ha acostat,
contínuament s’asseca l’humor que em sosté la vida,
i la tristesa s’encoratja contra mi:
no s’arma cap mà per tal de socórrer-me.
Lliri entre cards: sent que s’acosta l’hora
en què civilment la meua vida serà acabada;
puix que del tot ha fugit la meua esperança,
la meua ànima roman condemnada en aquest món.
El que passa a Mallorca és que vénen milions de persones per distreure’s i nosaltres ens volíem concentrar i no podem. Cerquen dancing i drinks, això és tot, i nosaltres sempre rabiosos, entre l’ull de poll i totes les altres contingències. Tan bé com podríem estar. Si tornàs a néixer només escriuria de sexe (com aquella que passegen) i de cuina, de coses permeses, de la part bona de tot: de llegir davall les alzines amb un cafè fortet vessat damunt quatre trossos de gel dins una copa ampla i baixa; d’una estirada de bragues com que escorxar un gatí sortint del lavabo de l’avió; d’una truita amb morduix, que pareix un doi, amb un trempó menjat fora coberts; d’una síndria; d’un meló. Però no tornam a néixer i hem de donar i rebre ganivetades a rompre. És l’únic que hi ha per repartir, salar i vendre.