Plagueta de Bord

Me’n vaig a escoltar en Narcís Comadira, amic, poeta pintor, a Can Alcover de Palma on recitarà una ntologia del poeta Miquel Ferrà acompanyat per Josep Francesc Palou a la flauta, a les 20 hores. Em fa molta d’il·lusió ecoltar la veu d’en Narcís dient la poesia un poc demodée de Ferrà amb música de Debussy i Telemann a la flauta: una mescladissa novella!
Estic molt content amb l’opinió de Xavier Rubert de Ventós, mestre i amic, davant l’afirmació de Jordi Pujol a favor de la independència!
Bravo per la patafísica d’América Sánchez, director de Vilaweb per un dia!

Alguns poemes de Miquel Ferrà:

TU
CANTES

 

Tu cantes, i una llàgrima

tremola en nostres ulls de catalans.

Ella diu el secret de la nostra ànima;

per ella coneixem que som germans.

La virtut de ton cant que així se’ns
mostra,

sense estimat, no la sabrà ningú.

         
Oh dolça cançó nostra!

Tot allò que estimam palpita en tu.

 

---

Miquel FERRÀ,
A
mig camí, Barcelona, 1926.

~

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CELS
D’HIVERN

El camp llagrimeja solitari i erm,

sota l’agonia d’aquests cels d’hivern.

Dos riells de gebre solquen el camí;

dues fulles seques van pel ventolí.

Humitats dolroses xopen les arrels;

estremeixen l’aire tremolins crudels.

Un silenci pàl·lid regna en
tot indret;

tot és mort: sols viuen les llavors
i el fred.

Soledat glaçada, gestos desolats

de les branques nues sobre els cels morats.

 

---

Miquel FERRÀ,
A
mig camí, Barcelona, 1926.

~

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LLUNA
D’ESTIU

Lluna d’estiu qui en ta claror tranquil·la

mires flotar dispersos els estels,

banyant els olivars de fora vila

i les muntanyes tènues com a vels,

i el pallús argentí que daura
l’era,

i el campanar que s’alça transparent;

tu deus brillar anit com temps enrera,

mes l’antiga il·lusió de mi
és absent.

Fongué el dolor les irreals boirines:

qui em refarà l’encantament trencat?

Lluna d’avui que mon camí il·lumines,

àrida i trista com la veritat…

---

Miquel FERRÀ,
A
mig camí, Barcelona, 1926.

~

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SETEMBRE

Aquella primavera ja és lluny per no
tornar;

fugí batent ses ales en la claror
xalesa.

De sos daurats ensomnis, una tristesa en
resta,

i de ses flors tan belles, ni una en va fruitar.

Ara, que com una ombra l’estiu declina ja

i es va emboirant de llàgrimes sa
lluminosa festa,

no sents pertot difondre’s, ànima
meva, aquesta

sentor de flor marcida qui en l’aire se desfà?

Potser l’abril, d’enfora, l’últim adéu
t’envia.

El seu record perfuma l’estiu en sa agonia,

encomanant als aires un mal d’enyorament.

Somriuen en les postes diafanitats llunyanes.

Amb una delicada tristesa de germanes,

les roses de setembre s’esfullen lentament.

---

Miquel FERRÀ,
A
mig camí, Barcelona, 1926.

~

 

 

L’ALTA
REMOR DELS PINS

 

L’alta remor dels pins en el serè migdia

per sobre un mar de llum, s’enduu mon pensament

cap a la terra d’on el meu camí partia,

al càndid paradís del pobre
cor dolent.

En hores estivals, de blanca poesia,

quantes vegades, dins l’atzur incandescent,

l’alta remor dels pins en el serè
migdia

bressà de ma infantesa el clar encantament!

Avui, bressa només mes buides enyorances,

s’emporta el meu dolor damunt les ones manses, 

s’eixampla i el difon pel blau de l’infinit.

I un bàlsam immortal, en la ferida
oberta,

vessa del cel, en tant que l’ànima
desperta

s’adorm en la cançó del temps
i de l’oblit.

 

---

Miquel FERRÀ,
A
mig camí, Barcelona, 1926.

~

Lawn-tennis

Flor d’Albió, la virginal i forta,
de faç de rosa i de cabell daurat:
per ella el lliure pler qui reconforta,
i el verd ombratge i les frescors del prat.

Percudint l’aire amb el ressò tancat
de sa raqueta quan el drift rellança,
juga el partit, més bella que en la dansa,
àgil i prompta al giravolt sobtat.

I cada atzar del joc se la’n du tota.
Si en tornar la pilota qui rebota
sembla un gentil desdeny son moviment,

en perseguir-la adelerada frisa,
amb la gràcia viril d’una Artemisa,
la curta vesta bategant al vent.

Swimming

Rient al bes picant de les frescors,
nua sota el tricot, s’atansa a l’ona.
L’aire marí fa enrera l’albornòs:
ella amb un geste decidit l’hi dóna.

Hurra! L’escuma esflora una corona.
Jugant esquitxa el vent son peu descalç.
I al delitós platxeri s’abandona
son cos elàstic, impregnat de sals.

El verd cristall de l’aigua qui s’esberla
transparenta sa carn com una perla.
Son braç fa en l’ona un vigorós esqueix.

I en sortir de la mar, regalant tota,
en sos membres gentils lluu cada gota
damunt la pell tibant de dona-peix.

De A mig camí (1926) dins Poesies completes (Barcelona, Selecta, 1962)

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!