NAAJA
NAAJA AL FONS DE LA MEMÒRIA
Quan qued per parlar amb el meu amic poeta
Andreu Lliteras sé que hi ha una sèrie de ritus que tindran lloc sense la més
mínima intervenció per la meva part.
[aquesta foto de Fadil Elmansour me l’ha passada l’amic Sebastià Perelló]
El bessó, el nucli de les nostres trobades
capvesprals per parlar de tot, sol ser una narració de n’Andreu sobre la seva
vida plena d’esdeveniments que sempre m’han interessat, o el recital del seu
poema en procés, que també em resulta sorpresiu i refrescant. Per això ahir,
quan quedàrem en el bar Varadero, un lloc magnífic del port de Palma des d’on
es domina tota la façana marítima des del castell de Bellver, el Palau de
l’Almudaina i la Catedral fins a l’Arenal, per prendre uns gins tònics vaig
quedar impactat quan vaig trobar n’Andreu que ja duia una copa i em contava
entre grans aferrades pel coll l’alegria de veure que l’autonomia de Grenlàndia
era un fet. Pobre de mi no en sabia res del poble inuit, una població indígena,
potser seria millor dir autòctona, que prové dels grups de caçadors, amb les
seves famílies corresponents que fa trenta mil anys, van passar l’estret de
Bering fins a Sibèria i a poc a poc es van anar disseminant pel Pol Nord fins a
Grenlàndia. I amb un fervor que feia estona que no li coneixia n’Andreu em
contà aquesta història: Es calcula que actualmnet hi ha 150 000 inuits a les
regins àrtiques d’Alaska, Nunavut, Grenlàndia. Parlen la llengua inuktitut que
fins fa pocs anys només era un idioma oral. L’u d’abril de 1999 al Canadà
aconseguiren una autonomia importat amb el nom de Nunavut que vol dir la nostra
terra en inuktitut, tenen un parlament i una capital, Igaluit. Nunavut és un
territori àrtic de dos milions de quilòmetres quadrats i trenta mil habitants
que arribà a un acord amb el govern canadenc: els inuit renunciaven a les
reivindicacions territorials a canvi d’una autonomia especial. I com punyetes
saps tantes de coses d’aquests inuit?, li vaig tallar el discurs que semblava
inacabable. Ah, estimat amic, tu saps que fa dos anys em varen convidar al
Festival de Poesia de Trois–Rivières al Quebec. Allò era una festa, seixanta
poetes vinguts de tot el món que durant quinze dies recitàvem a restaurants,
bars, teatres, escoles, associacions de veïns i fins i tot salons de te. Un
dematí quan prenia el cafè amb llet mig adormit per la marxota fins a la
matinada la vaig veure: tenia uns vint-i-cinc anys, uns ulls verds de moixa,
uns pòmuls marcats, un somriure explosiu i una llarga cabellera recollida en
una cua com les pageses mallorquines. Em va faltar temps per demar-li de quin
país era. I amb un francès molt especial entremesclat d’anglès em contà que era
una poeta inuit i que venia per recitar al festival. Quedàrem per dinar. Record
que em vaig haver d’aixecar un parell de vegades perquè m’explicava coses tan
emocionats que no volia plorar davant d’ella. Quan em dir fil per randa la
situació de la llengua i la cultura inuit vaig pensar que els catalans eren una
llengua forta i imperialista. Ells es trobaven dins la pèrdua contínua i
accelerada. Feliçment havien aconseguit transcriure els sons i ara ja tenien un
alfabet i un diccionari en procés. Però per molt que diguessin que el govern
canadenc protegia la seva cultura tenien problemes socieconòmics terribles: un
altíssima tasca de desocupació i un fracàs escolar molt gran. El seu estimat, feia
feina de camioner sense papers a Nova York i ella estava molt nerviosa perquè
havien quedat que arribaria ahir i no en sabia res. També em contà que la seva
poesia era sempre inspirada, que escrivia els poemes a raig i que després no
tocava res. Em contà que el seu primer poema va sortir un dia de matí que en va
tenir molta de necessitat. Parlava del dolor per un germà que enyorava molt i
que feia molta d’estona que no veia. La tarda d’aquell mateix dia li digueren
que el seu germà havia tingut un accident. I era a la mateixa hora que ella escrivia el poema. Creia en la
força mediúmnica del poeta. Ens donàrem cita per la nit al bar Zenobio on es
feia l’off festival: decidírem que sortiríem plegats i cantaríem una cançó de
bressol: ella inuit i jo catalana. Aquella nit no va aparèixer. Vaig demanar
per ella i semblava que ningú no la coneixia. Els organitzadors del Festival em
digueren que no havien convidat cap poeta inuit que es digués Naaja.
————————————————
Text de Sebastià Perelló del Feisbuc que acompanya la foto de
Anem
al dir. Anem-hi. I t’hi acostes amb la intenció de fer saber que no és
tant com has afirmat. Que només és un dir, una suposició.
Conjectures. Indicis i beslllums. Tornem-hi. Amb aquell afany
d’aglapir la parau…la
justa. Le “mot juste” de Flaubert. Un mite , diuen. Altres es
desviuen -desviure, aquest no tenir vida de la passió- pel sentit més
obtús. Més enllà, afirmen que no te’n surts, que cada mot, el més just i
tot, no deixa de ser més que un prejudici.
No me’n parlis. La
millor paraula és la que està per dir. No trobar el mot. I en la pèrdua ,
tu, arrencar-te del mot, escriure sense tu, sense escriptura. Tu que
t’abandones i mai no arribes a anar més enllà de les mitges paraules,
aquelles que has de deixar estar. I t’agafaran del mot. Allò que has
sospesat. Mai, la darrera paraula. Aquesta és la sort, l’atzar que no
s’ha d’abolir. Només la gana que no s’acaba. Sempre porós. No les
barres tancades. Clos i barrat, no. Lletra lacrada, tampoc. Ni veu
clausurada en aquest afany arrogant d’exactitud que vol ser segell ,
que fa autoritat, o que revé autèntica en la pompa dels sincera.
Som
animals aproximatius. Encalçar la paraula justa: un tot nuu encalçava un
despullat. I aquesta afany de remoure l’aire amb la veu. Vent. I ja
ho saps: Matisse ja afirmava que l’exactitud no era la veritat. I
l’altre afegia que si ja saps exactament el que has de dir, per quins
set sous hauries de fer-ho?
El mot, un espai de rigor i de
llibertat, deia el poeta. O era el mar? El rigor, la rigidesa del gel en
aquest afany de precisió. Hi ha tanta por que no gosa dir el seu nom
en aquesta manera de quedar sembrat, en l’exactitud engalavernada. I en
aquesta manera de no gosar ser fluent. aquesta fluïdesa. I, per ara,
t’aferres als contratemps d’un mestre: la plus grande liberté naît de la
plus grande rigueur. Mostra’n més…
Respon a aina v. Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preciosa sa història dels Inuit, gràcies per compartirla amb noltros i fer- nos aprendre coses tan especials.
gracies , una vegada mes, abans no he pensar a posar el meu nom, i el vull posar. ME encanta el que ens fas aprendre.